Situació d’emergència també en els Serveis d’atenció Domiciliària.
En aquests dies de crisi sanitària, en els quals es posen en valor les cures a les persones, el Servei Atenció Domiciliària es converteix en un dels pilars d’atenció a les persones. Les treballadores d’aquest sector, fortament feminitzat, realitzen una atenció veritablement vital a persones majors o dependents: els fan la compra, els endrecen, els alimenten, etc.
Malgrat l’anteriorment comentat no les hi ha dotat del material preventiu necessari des del primer dia: ni màscares, ni guants, ni gel hidroalcohólic …. Es dóna la circumstància que els protocols especials per al coronavirus que han decretat les comunitats autònomes (per exemple, Catalunya) ni tan sols ho han previst, malgrat haver-ho decretat servei essencial. Tampoc se’ls ha dotat de protocols clars de com actuar en cada cas. Que les empreses els dotessin d’aquest material s’ha convertit en una lluita titànica per a la majoria d’elles. Això és encara més important tenint en compte que al llarg de la seva jornada laboral van passant successivament pels domicilis de diverses persones, que en molts casos són població de risc.
El perill d’estendre l’epidèmia és evident. En les actuals circumstàncies, s’hauria de reduir (sense pèrdua salarial per a elles) la seva actuació als casos veritablement irreemplaçables. En els comitès on co.bas té representació, com el de Accent Social a Barcelona, això ha estat possible gràcies a la pressió tant a l’Ajuntament com a la pròpia empresa.
Malgrat la seva importància, aquest és un sector que arrossega una gran precarietat laboral. Quan fa anys les administracions públiques (Ajuntaments) van decidir privatitzar aquests serveis, les empreses (principalment multinacionals) van veure un filó del qual treure benefici. Per a això, tracten de reduir el cost del servei al mínim provocant amb això una precarització de les condicions laborals de les treballadores i un empitjorament de la qualitat del servei. A més, això provoca que una part dels diners públics que gasta l’Ajuntament no pararà a l’atenció domiciliària pròpiament dita, si no que acaba en les butxaques dels amos d’aquestes grans empreses.
Per a no fer un llistat interminable, esmentarem que els dos principals Ajuntaments del país: Madrid externalitza el dos principals Ajuntaments del país: Madrid externalitza el servei a SACYR social, CLECE i ASISPA i el de Barcelona, el servei a SACYR social, CLECE i ASISPA i el de Barcelona, ho fa a Accent Social (CLECE), Valora (SACYR) i Suara.fa a Accent Social (CLECE), Valora (SACYR) i Suara.
Finalment, volem assenyalar també que la inversió del govern central per a reforçar aquests serveis és també insuficient. 600 milions és molt poc, comparat amb els 100.000 milions destinats a avalar crèdits empresarials. A més, la meitat d’aquesta ja escassa inversió queda a voluntat dels Ajuntaments, que només podran disposar si tenen superàvit econòmic.
Totes aquestes circumstàncies ens fan reivindicar una vegada més que els serveis essencials com el SAD tornin a ser públics i les multinacionals deixin de guanyar diners a costa de treballadores i impostos de la ciutadania.
