Accident IQOSE: Principal Problema

La seguretat en qualsevol indústria i, sobretot si es tracta d’una indústria perillosa, depèn dels següents factors:

1a- Drets laborals que permetin als treballadors no ser obligats a treballar en males condicions.

2a- Plantilla de treballadors ajustada al que calgui segons les necessitats de les diferents feines que s’han d’executar diàriament.

3a- Suficient remuneració perquè en cap cas els treballadors es vegin obligats a allargar la jornada amb hores extres.

4a- Jornada laboral ajustada al nostre temps de desenvolupament científic- tècnic, distribuint el treball entre totes amb la finalitat d’evitar la desocupació, eludint l’excés de feina i l’estrès; garantint que les persones estiguin descansades i lúcides.

5a- Imprescindible que els representants sindicals (membres de comitès d’empresa i delegats) siguin honestos i conscients de la seva condició de classe.

Després i per altre, es donen per suposades les mesures de seguretat, els protocols, les alarmes, etc. que han de funcionar a la perfecció.

No obstant això, hem pogut comprovar, en aquest últim accident greu a Tarragona, que emfatitza (principalment i en primer lloc) en les mesures de seguretat (protocols, alarmes, etc.). Una campanya que pretén desviar l’atenció del que s’assenyala al principi, que és realment el fonamental. Perquè és fal·laç parlar de seguretat en l’empresa, si els treballadors manquen de drets laborals per a poder-la exigir.

També ha d’haver-hi uns organismes administratius dependents del Ministeri de treball (inspeccions de treball) que tinguin una plantilla folgada i amb atribucions, igualment, per a poder intervenir sense cap mena de noses i podent imposar sancions econòmiques a les empreses que els dolgui i que no “els faci riure”, com ara succeeix, per multa de quantitats irrisòries i burlesques.

Des dels anys 80, les retallades que s’han imposat en la Inspecció de Treball (perquè els seus professionals no puguin actuar amb eficàcia) han estat escandalosos. Les modificacions imposades per a obstaculitzar l’actuació i la sanció, com ho feien amb anterioritat, van ser exigides per la CEOE i concedides pels seus governs sipais, PSOE i PP. En tant que CCOO i UGT, empassaven i ho permetien, mirant per a un altre costat.

Tot comença a principis dels 80, quan intenses campanyes de la CEOE calen i forcen imposar modificacions laborals a favor seu. Són campanyes demagògiques sobre creació d’ocupació; sent el seu objectiu assegurar que les seves empreses i negocis poguessin funcionar amb “flexibilitat laboral”: contractacions a la carta, facilitats per a acomiadar amb el mínim cost, traslladar als treballadors d’un lloc a un altre (tant en el centre de treball com territorialment), contractacions a la carta i a través dels mercaders de les ETTs, legalització de les subcontractes, ‘”autònoms”, etc. Al mateix temps, amb el mateix conte de la creació de llocs de treball (per mitjà de “mil” ardits), PP i PSOE els van anar rebaixant, una vegada i una altra, les cotitzacions a la Seguretat Social, estalviant-los costos, mentre s’afeblien les arques públiques de les pensions.

No sé si realment algú, des de la classe obrera, va arribar a creure’s que amb aquestes argúcies es podria generar ocupació. Perquè la lògica de tot això era, que immediatament ocorregués tot el contrari, com així a succeït; en tenir més drets i poder els empresaris i, menys els treballadors, aquests s’han vist pressionats i obligats a treballar en precari, amb salaris inferiors, a fer més hores extres (en part sense cobrar-les) i per conseqüència a fomentar més atur obrer i a donar més beneficis a les empreses.

El lamentable és, que perquè, tota aquesta tenebrosa maniobra anti-obrera hagi pogut ser; (després de la burla de la Constitució del 78) es va haver de corrompre a comunistes destacats i a dirigents sindicals. Aquests van permetre i van col·laborar a l’anestèsia i l’engany de noves generacions de treballadors i estudiants; els qui generalment, ignoren no ja només, la història de lluites obreres vuitcentistes, sinó també les de les dues últimes dècades del franquisme i, encara, fins a mitjan 80.

J. Estrada Cruz 21/1/2020