Joventut actual: precarietat, sostre prohibit i esquerda sindical

El futur ja no és el que era per a la joventut catalana. Els joves actuals s’enfronten a una tempesta perfecta en què la precarietat laboral cronificada i una crisi residencial sense precedents minven qualsevol expectativa de progrés, alimentant el descontentament profund de la joventut que no acaba de trobar la manera d’exigir millores.

Malgrat tenir les generacions més formades de la història, el mercat de treball no ofereix gaires oportunitats: feines temporals, contractes parcials i salari mínim, que, malgrat haver pujat molt els últims anys, és totalment insuficient per emancipar-se i iniciar una vida d’adult.

A aquest escenari s’hi afegeix el mercat de l’habitatge, totalment hostil per als ciutadans. Els preus dels lloguers i de la compra, així com la manca d’oferta, aboquen els joves a allargar indefinidament l’etapa de compartir pis  o bé a romandre al domicili familiar.

Davant d’aquest escenari hauríem d’esperar mobilitzacions massives a través dels sindicats. Però no és així. L’esquerda entre els joves i les organitzacions sindicals és cada vegada més profunda. Per què els joves es desentenen d’unes estructures nascudes precisament per defensar-los?

Els sindicats tradicionals van néixer en un món industrial de grans fàbriques i van créixer en grans empreses amb llocs de treball estables. Avui, la realitat laboral s’enfronta a les grans plataformes, el fals cooperativisme, el teletreball aïllat i la fragmentació de les oficines. Molts joves perceben els comitès d’empresa com a òrgans burocratitzats que prioritzen la defensa dels drets dels treballadors consolidats (més veterans) per sobre de les necessitats dels qui acaben d’arribar o tenen vincles precaris. Hi ha una crisi de representativitat: el precari no es veu reflectit en l’alliberat sindical tradicional. A més, les dinàmiques d’una societat accelerada afavoreixen la recerca de respostes immediates que xoquen amb la perseverança i els processos col·lectius que requereixen les conquestes laborals. Davant la frustració i el risc de resignació, sovint s’acaba assumint que la sortida més pràctica és negociar individualment, per bé que l’individualisme mai no ha comportat guanys estructurals ni canvis reals.

Des del sindicat co.bas defugim tant el model jerarquitzat com l’individualisme. Tenim una organització horitzontal, no vertical, que no pretén dirigir les reivindicacions amb rigidesa ni d’esquena a la realitat quotidiana de la classe treballadora, sinó ser un suport, una eina d’organització on compartir i sumar forces.

I just en el moment en què estem maquetant aquesta revista, ens arriba la convocatòria de vaga general, de la mà de la resposta contundent d’un jovent que ocupa els carrers i les places de Madrid i Barcelona i posa de manifest un malestar social que no deixa de créixer. La precarietat laboral, els salaris insuficients i, especialment, una crisi de l’habitatge que expulsa cada vegada més persones de les seves ciutats i barris són expressions d’un mateix problema: un sistema que prioritza els beneficis per sobre de les necessitats de la majoria. Com assenyalava Mari Carmen, convertida en símbol d’aquesta crisi, al jovent acampat a Sol: «Luchad, defender lo que es vuestro».

Des de co.bas us convidem a no deixar d’escoltar aquesta resposta que arriba des del carrer i a convertir la indignació en organització i lluita col·lectiva. Perquè el dret a un habitatge digne, a una feina estable i a unes condicions de vida dignes no pot continuar sent un privilegi.

No ens podem permetre una societat que trenqui el seu pacte intergeneracional. Si el teixit sindical i polític no és capaç d’adaptar el llenguatge i les estructures a la realitat d’aquesta joventut precaritzada, el descontentament no desapareixerà. Salvar el futur del jovent implica, inevitablement, reformular les eines que tenim per defensar-lo. El seu futur és el futur de la societat. Ens posem a la vostra disposició.