La derrota del pacte social és clara; s’han perdut drets i salaris en els darrers decennis. No obstant això, no es fa cap protesta massiva ni vaga general laboral des del 2014. És com si la classe treballadora no tinguéssim motius per queixar-nos.
L’ofensiva del gran capital creix amb l’augment de les ultradretes a la UE i amenaça la majoria dels drets laborals, el SMI, la pensió mínima, les lleis bàsiques com ET, LOLS, els convenis marc, les sentències i la jurisprudència màxima, els impostos principals, etc. Sotmesos als tractats europeus i a l’arquitectura legal que el capitalisme liberal ha construït durant molts anys, no podem recuperar la sobirania estatal, nacional ni municipal. És difícil, així, construir un futur per a la classe com es va demostrar a Grècia a Portugal o aquí.
Bona part de la classe treballadora no s’organitza o delega les reivindicacions en representants sense ganes i els resultats sempre són negatius per als més dèbils (fer créixer els salaris un 1% per sobre de l’IPC oficial no vol dir que la inflació dels aliments quedi compensada, ni molt menys la de l’habitatge, que va més enllà de la lluita laboral i destrueix els projectes de vida del jovent treballador) I els que practiquem un sindicalisme més combatiu creixem lentament en afiliació, hi ha encara poca militància per equilibrar la correlació de forces. Per això, repensar la construcció de la unitat d’acció és fonamental a Catalunya i a la resta de l’estat també. El marc estatal de lluita de classes és molt determinant i sense aliances, ni a Catalunya ni a l’Estat no podrem aturar l’ofensiva.
A Catalunya el sindicalisme ha canviat molt dels anys 80. Hi ha diversitat de sigles que han sortit de grups farts del pacte social que practiquen CCOO-UGT. El sindicalisme alternatiu ha presentat pocs exemples d’unitat d’acció a les empreses i al carrer, però n’hi ha alguns d’importants en el marc de la Taula Sindical com ara les mobilitzacions en defensa de les pensions, la lluita dels interins per aconseguir fixesa ja, la defensa de l’educació pública, … o les taules temàtiques sobre l’ecologisme i la lluita de classes. Però manquen les accions unitàries contra el greuge de patir un cost de vida superior al de moltes altres CCAA, no es passa a la ofensiva dient que a Catalunya el 60% del salari mitjà que marca la Carta Social Europea són prop de 1600€ al mes. Tampoc exigim la revisió de la pensió mínima; ens cal una ILP per demanar que arribi a 1250€/mes.
Cal donar més passos endavant a la Taula i altres moviments, s’han de fer més assemblees unitàries per construir plataformes reivindicatives unitàries a convenis sectorials. Cal una resposta al teatre institucional davant la llei de 37,5h setmanals, i empènyer per anar cap a la setmana laboral de quatre dies i així repartir el treball, però, sobretot, cal lluitar juntes per uns serveis públics dignes i revertir totes les externalitzacions.
Hem d’acordar unitàriament les exigències a reclamar de manera urgent en temes com la transició ecològica, o impulsar la fi de la precarietat dels treballadors i treballadores de l’hostaleria front els brutals guanys del turisme excessiu.
Cal dignificar tots els sectors precaritzats de cures, canviar el model de residències i dependència, posar fi a la precarietat de l’atenció domiciliària i finançar amb el 7% del PIB propi la sanitat pública catalana que està privatitzada. Cal participar i donar suport al II Congrés català de la lluita per l’habitatge de febrer del 2025 a Granollers.
El poder vol que el capitalisme sembli l’únic sistema possible, els mitjans dominants i les xarxes digitals ens diran que no podem canviar les coses. Volen que pensem que quan esclata un conflicte laboral, els treballadors tenim les de perdre i amaguen que quan actuem amb unitat i determinació és el contrari, la història demostra que aconseguim avançar. A pesar del domini de la mentida, podem i hem de lluitar contra les regles neoliberals de la UE i els plans bel·licistes de l’OTAN.
La consciència o l’instint de classe ens condueix a voler la unitat en la lluita, a una cultura obrera i popular alternativa, a donar-nos suport en la solidaritat i en l’interès col·lectiu en comptes d’optar per l’individualisme i el corporativisme. Però la confederació per a la unitat d’acció que caldria no és un acord d’unitat d’acció entre les direccions de les diferents organitzacions sindicals, és un procés d’anar construint sense traves burocràtiques. Construir, a dins i fora de l’empresa, assemblees, àgores, trobades per l’acció unitària. Abandonar la comoditat sectària de parlar només amb l’afiliació del teu sindicat i fomentar els debats oberts.
Tenim molt clar que els drets que avui en dia tenim el conjunt de la classe treballadora no han sigut regalats, que el futur de les nostres vides i el de les futures generacions vindrà totalment condicionat per la nostra capacitat de mobilització i d’organització.
CO.BAS vol construir aquesta unitat per lluitar, no sols a Catalunya amb una Mesa Sindical ben àmplia, sinó també en altres llocs de l’Estat, com en els blocs combatius d’Euskadi o Madrid. Un bon exemple ha estat la Marxa de la Dignitat, que ens va permetre unir a més d’un milió de persones als carrers de tot l’estat.
Els sindicats alternatius, malgrat el nom, no serem una alternativa real per als treballadors, mentre aquesta unitat d’acció no es vegi en la pràctica, i es consolidi des de la base. Cada sindicat per si sol no tenim els recursos, ni la força que caldrà, en els propers anys, per a oposar-nos amb eficàcia als plans del gran capital.
Aliança Obrera, Mesa Sindical, Bloc combatiu i de classe, tant se val el nom que li donem aquí o a altres llocs. Tanmateix, la primera condició perquè això funcioni, ha de ser que nosaltres mateixos estiguem convençuts. La Taula Sindical Catalana hauria d’anar més enllà d’organitzar la manifestació de l’1 de maig. Ha de ser un organisme viu de coordinació i suport mutu entre tots els sindicats alternatius i moviments socials anticapitalistes, que ens permeti preparar un pla de lluita contra el feixisme i els plans del gran capital.
És possible que el territori, amb l’actual composició de classe tan segmentada o que treballa en xarxa, prengui més importància en tot aquesta confederació de l’acció. És necessari incorporar l’acció sindical democràtica i combativa a barris i localitats on domina empresa petita i precarietat.
Cal recompondre, en el SXXI, la consciència i l’organització de classe, interpel·lar a tota la classe treballadora per impulsar mobilitzacions massives i així fer front al poder actual que ens precaritza la vida.
