CO.BAS – COMUNICAT DE SUPORT A LA VAGA DEL 5 DE MARÇ
La patronal ha tornat a bloquejar la negociació del conveni. No és un fet puntual, és una pràctica reiterada que arrosseguem des de fa anys. Des de la implementació del conveni d’acció social, les renovacions han estat marcades per bloquejos prolongats, amb cicles de fins a 2 i 3 anys, especialment entre 2017 i 2020.
Entre 2020 i 2022, la pandèmia de la COVID-19 va agreujar encara més la situació. El sector social va sostenir l’emergència amb recursos insuficients i sota una pressió extrema. La negociació del conveni es va tornar a ajornar. Mentrestant, la inflació dels anys 2021 i 2022 disparava el cost de la vida i els salaris quedaven enrere.
Les mesures acordades per ajustar els salaris dels anys 2023, 2024 i 2025 han estat clarament insuficients per recuperar el poder adquisitiu perdut. I ara, un cop més, les negociacions tornen a quedar bloquejades.
Ja partim d’un conveni insuficient, amb condicions laborals precàries arrossegades durant anys. Patim deixadesa per part de les administracions públiques, manca estructural de recursos, sobrecarrega de feina —tant física com emocional— i una fuga constant de professionals qualificades que no poden sostenir aquestes condicions.
Fem la mateixa feina que les companyes del sector públic, amb la mateixa responsabilitat i la mateixa exigència professional, però amb salaris molt inferiors i pitjors condicions laborals. Aquesta desigualtat és inadmissible.
El sector està profundament feminitzat, i això no és casualitat, la precarització de les cures té una clara dimensió de gènere. A la inseguretat laboral s’hi suma la manca de control efectiu per part de l’administració sobre la gestió dels recursos públics en mans de la patronal. No hi ha prou transparència ni garanties que els recursos destinats a l’atenció social reverteixin en millors condicions laborals i millor qualitat del servei.
Prou mercantilització dels serveis públics.
Prou beneficis privats amb diners públics i a costa de la pobresa i la vulnerabilitat.
Els serveis públics han de ser 100% públics, universals i de qualitat. Els drets no es liciten. Les cures no són un negoci.
A més, sense polítiques públiques valentes —com l’accés real a l’habitatge— és impossible garantir processos d’inclusió i millora de les condicions de vida de les persones que atenem. Sense habitatge digne no hi ha autonomia ni projecte vital possible.
