El 13 de gener, la multinacional holandesa AkzoNobel va convocar tota la plantilla del centre del Prat de Llobregat a una reunió per transmetre un missatge molt important per al futur de la companyia. L’anunci no era cap altre que la presentació d’un expedient de regulació d’ocupació (ERO) que, en un principi, afectaria 120 treballadors/es d’un total de 197; és a dir, l’acomiadament de 2 de cada 3 persones de la plantilla.
Els motius al·legats per la multinacional neerlandesa són el tancament de la secció de pintura al dissolvent, a causa de la disminució de les vendes per motius ambientals, per destinar totes les instal·lacions a la producció de pintura a l’aigua. Un fet que sabem que és completament fals, ja que el que s’està produint és una deslocalització de la producció a plantes d’altres països, com ara Polònia.
Ens sembla encara més ofensiu quan la companyia esgrimeix que realitza aquest expedient de regulació per la necessitat de protegir el centre. Una afirmació cínica que revela precisament que les instal·lacions —per la ubicació, les dimensions i el potencial de capacitat productiva— han estat sempre l’únic interès a la compra d’Industrias Titán, però no la seva plantilla, que és la que durant molts anys ha fet que Titanlux fos l’empresa líder en el mercat nacional de les pintures.
Ara, mirant enrere, entenem bé tota la pressió rebuda pel comitè d’empresa, d’ençà que l’any 2020 AkzoNobel va comprar Industrias Titán, perquè acceptéssim voluntàriament renunciar a les nostres condicions de treball (atès que els costos salarials no permetien assolir els beneficis desitjats pels inversors), malgrat que les lleis laborals garanteixen clarament que en una fusió entre dues empreses s’han de respectar tots els drets laborals.
Aquestes declaracions no deixaven lloc a dubtes: “competitiu” era equivalent a “precari”. Per descomptat, la seva insistència no va obtenir els fruits esperats, però va marcar l’inici del que seria el principal objectiu de la multinacional i que es va tornar a manifestar en els diferents conflictes que s’han succeït des de llavors i que han culminat amb l’ERO actual. Durant tot aquest temps, la plantilla hem hagut d’afrontar tota mena d’atacs, xantatges i amenaces d’acomiadaments, acompanyats d’actes de repressió sindical contra delegats del sindicat co.bas, que ostenta la majoria sindical al centre del Prat.
Tot el que s’ha exposat anteriorment ens permet afirmar amb rotunditat que:
- No existeixen causes per a l’anunci d’aquest ERO salvatge que pot afectar més del 60% de la plantilla.
- Les causes esgrimides per AkzoNobel són clarament econòmiques per tal de maximitzar beneficis.
- Ens trobem davant una decisió de deslocalització de la producció amb l’objectiu de substituir una plantilla amb tradició de lluita i bones condicions laborals per una altra, a curt o mitjà termini, més precària i dòcil.
- Des d’aquest moment, el comitè d’empresa, juntament amb la plantilla, anunciem la intenció de revertir aquest ERO i deixar clar davant l’opinió pública quines són les veritables intencions de la multinacional AkzoNobel: una multinacional neerlandesa fusionada amb una de nord-americana, especialitzada en l’adquisició d’empreses de pintures per convertir-les en empreses amb salaris low cost i condicions de treball precàries.
Per tot això, fem una crida a tots els treballadors i treballadores que formen part d’AkzoNobel a Catalunya, així com a tots els col·lectius socials, organitzacions polítiques i ciutadania en general, a secundar les accions i aturades que farem públiques pròximament i a denunciar les pràctiques antisocials d’aquesta multinacional que destrueix ocupació i teixit industrial nacional per repartir dividends als seus fons d’accionistes a la borsa de Nova York.
Per tot això, fem una crida a tots els treballadors i treballadores que formen part d’AkzoNobel a Catalunya, així com a tots els col·lectius socials, organitzacions polítiques i ciutadania en general, a secundar les accions i aturades que farem públiques pròximament i a denunciar les pràctiques antisocials d’aquesta multinacional que destrueix ocupació i teixit industrial nacional per repartir dividends als seus fons d’accionistes a la borsa de Nova York.
