Introducció. Barris com el Carmel, o ciutats com l’Hospitalet i Santa Coloma, són un bon exemple per entendre la relació entre migració, lluita social i reivindicació nacional a la Catalunya dels anys setanta. Als seus carrers, majoritàriament habitats per famílies procedents d’Andalusia, Múrcia, Aragó o Extremadura, les demandes d’escoles, clavegueram i transport es van barrejar amb consignes polítiques com “Amnistia” o “Autodeterminació”¹. Aquest fet mostrava fins a quin punt el catalanisme popular podia connectar amb una base social castellanoparlant i diversa.
Tanmateix, avui dia la situació és molt diferent: aquells mateixos barris són actualment focus de desconnexió respecte a l’independentisme². Aquesta paradoxa obre una pregunta de fons: com és possible que la mateixa classe treballadora migrant que el 1977 defensava l’autodeterminació, avui hi mostri un suport residual, excepte en moments excepcionals com l’1 d’octubre de 2017?
Migració, barris obrers i mobilització social Entre 1950 i 1975, Catalunya va rebre prop d’1,5 milions de migrants interns³. A la província de Barcelona, el 1975 gairebé la meitat de la població havia nascut fora de Catalunya⁴. Això va crear grans nuclis obrers a la perifèria, com els abans esmentats. Les associacions de veïns esdevingueren instruments de lluita i politització. Tal com expliquen Molinero i Ysàs, van anar més enllà de les reivindicacions urbanístiques per incorporar demandes democràtiques i, en molts casos, també nacionals⁵. Els migrants castellanoparlants no veien contradicció a defensar millores socials i, alhora, el dret d’autodeterminació.
Partits com el PSUC o l’ORT, amb forta implantació a la perifèria, defensaven explícitament l’autodeterminació dins un marc socialista⁶. Això explica que l’11 de setembre de 1977 fos una mobilització compartida entre catalanoparlants i migrants.
L’11 de setembre de 1977: l’aliança social i nacional La Diada de 1977 va reunir més d’1,5 milions de persones a Barcelona⁷. Les pancartes reclamaven “Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia”, però també s’hi llegien consignes com “Autodeterminació” i “Poder popular”. Algunes eren en castellà, com les elaborades per associacions de veïns del Carmel.
Com descriu Jordi Amat, aquell moment va ser una “aliança transversal” entre memòria republicana, moviment obrer i catalanisme cultural⁸. L’autodeterminació no era una reivindicació identitària, sinó una via per assolir millores concretes en habitatge, treball i educació.
La institucionalització i la desconnexió amb les bases Amb l’aprovació de l’Estatut (1979) i el predomini de CiU i PSC, les energies populars van quedar canalitzades dins l’autonomia. Tal com apunta Molinero, “la democràcia va neutralitzar el potencial transformador dels moviments socials”⁹. Les associacions veïnals van perdre centralitat, i el discurs autodeterminista es va veure relegat a minories.
El catalanisme es va institucionalitzar, mentre que a la perifèria metropolitana el PSC va consolidar hegemonies municipals. Això va desconnectar la qüestió nacional de la lluita social.
El ressorgiment independentista i la fractura social El cicle independentista (2010-2017) va mobilitzar centenars de milers de persones, però sobretot provinents de sectors de classe mitjana, catalanoparlants i amb estudis¹⁰. Als barris migrants, el suport era limitat. A Nou Barris, Santa Coloma o el Carmel, les manifestacions eren minoritàries.
Tot i així, l’1 d’octubre de 2017 va ser un punt d’inflexió. Malgrat les enquestes prèvies, a districtes populars com Nou Barris, el “sí” va guanyar en totes les meses¹¹. El més significatiu, però, va ser la mobilització veïnal per defensar els col·legis. Segons dades recollides posteriorment, Nou Barris va ser el districte de Barcelona on la Policia Nacional va atacar més escoles, amb càrregues especialment violentes¹².
Molts veïns castellanoparlants que mai no s’havien identificat amb l’independentisme van sortir a defensar les urnes. El seu motiu no era tant la identitat nacional com la convicció que l’1-O era una lluita democràtica i social: decidir col·lectivament davant un Estat que responia amb repressió.
Del 2017 a la davallada actual Tot i l’èxit mobilitzador de l’1-O, la gestió posterior del procés va debilitar el vincle amb aquests sectors populars. Les divisions entre ERC i Junts, la judicialització i la manca d’un projecte clar de transformació social van reforçar la percepció que la independència era una disputa institucional i no pas un projecte de classe.
Segons el CEO (2025), el suport a la independència a l’àrea metropolitana és molt baix: a Santa Coloma o l’Hospitalet no supera el 20%¹³. El PSC ha recuperat l’hegemonia, mentre que l’independentisme no ha consolidat la connexió que va tenir el 1977 o, puntualment, l’1 d’octubre.
Del Carmel a l’1 d’Octubre Les imatges d’un jove del Carmel pintant pancartes el 1977 i les de veïns de Nou Barris defensant col·legis l’1 d’octubre del 2017 comparteixen un fil comú: la idea que l’autodeterminació només té sentit quan es vincula a millores socials i a la defensa col·lectiva de drets.
El 1977, aquest lligam es feia des de les associacions de veïns i els partits obrers. El 2017, des de la defensa de les urnes contra la repressió policial. En tots dos casos, el motor era la dignitat social i no una identitat excloent. La paradoxa és que, tot i aquests moments d’aliança, el pas del temps ha consolidat una fractura. Avui, l’independentisme ha perdut bona part del suport popular en barris migrants perquè les institucions no han sabut mantenir la connexió entre projecte nacional i projecte de classe.
Com recorda Jordi Muñoz, “sense articular la qüestió nacional amb la justícia social, el dret a decidir esdevé un projecte incomplet i incapaç de generar hegemonia”¹⁴. El Carmel i Nou Barris ens ensenyen que la clau de l’autodeterminació rau en la seva dimensió popular i transformadora.
