19 Novembre: mobilització estatal descentralitzada. Barcelona,11h Pl. Catalunya
L’Europa del capital es troba en crisi i s’enfronta a una resposta creixent. Vagues i protestes desestabilitzen els seus plans de descarregar a l’esquena dels treballadors, el pes de la crisi que ha desencadenat. A l’estat espanyol no hi ha una vaga general des del 2012, tot i que és on el poder adquisitiu dels salaris i les pensions s’ha vist més afectat. Mentre els treballadors ho tenim cada vegada més difícil per arribar a final de mes, els beneficis de l’IBEX creixen: Des de començament d’any un 12,7% més que el 2021.
LA RESPOSTA DEL MOVIMENT PENSIONISTA.
El 15 d’octubre les organitzacions de pensionistes, acompanyades dels seus aliats els sindicats combatius i la resta dels moviments socials es van manifestar a Madrid. La mobilització va ser important, però insuficient per frenar els plans del govern. No obstant això, hi ha diversos elements a tenir en compte. El primer és que malgrat els revessos patits, els moviments socials i en particular el pensionista mantenen la seva capacitat de resposta. El segon és que la mobilització va comptar amb una nodrida participació de joves i treballadors en actiu. Són símptomes que l’eix s’ha començat a desplaçar cap als treballadors en actiu, els futurs pensionistes.
Tot i aixó i malgrat les seves limitacions, la manifestació va obrir les porta a noves mobilitzacions que eleven la temperatura social de la tardor. La classe treballadora i els moviments socials han d’enfrontar-se a les retallades i per això cal desemmascarar les trampes col·locades pel govern, per crear confusió i enfrontament entre pensionistes i treballadors/es en actiu. La nostra sanitat pública se’n va en orris i amb ella assistim a una pujada desenfrenada de preus que posa milions de famílies per sota del llindar de la pobresa. La recessió econòmica pot destruir milions de llocs de treball i fer que la situació es torni insuportable. Aixó ho sap el govern, l’oposició i la patronal. El mur de contenció de CCOO i UGT té els seus límits i cada cop hi ha més esquerdes.
La manifestació va posar nerviosos alguns. Per això les burocràcies sindicals van convocar la del 3 de novembre. Els sindicats pactistes van mostrar el seu múscul, però aquesta aparença de força és tan sols un tapa-robes de la seva pròpia debilitat. Proclamar que si no hi ha acord, hi ha conflicte, és no dir res. La vàlvula de seguretat que pretén rebaixar la pressió social no pot amagar que des de començament d’any, la mitjana de l’augment salarial en els convenis signats és del 2,61%, mentre que l’IPC, malgrat la moderació d’octubre, situa al 7,3% (el de la cistella bàsica és del 17%). El que demanen els buròcrates de CCOO i la UGT és un augment del 3,5% dels salaris. Una xifra més que modesta que sembla que la patronal menysprea i que ja ha estat superada en alguns convenis. Unai Sordo i Pepe Álvarez volen salvar la cara davant dels seus afiliats i que se’ls reconegui la tasca de bombers laborals. La diferència entre preus i salaris és una bomba que amenaça de fer saltar pels aires els plans del govern, sense que la dreta i l’extrema dreta puguin assegurar-l a la patronal que són una alternativa, capaç de donar continuïtat als seus plans.
TAULA SINDICAL PENSIONISTA. PER LA UNITAT I LA INDEPENDÈNCIA DE CLASSE
Sembla que el procés d’unitat en l’acció dels treballadors està més avançat a Catalunya, però la tendència s’entreveu per tot arreu. Només amb la unitat, els sindicats combatius trencaran el setge que la patronal, el govern i les burocràcies sindicals han teixit. Des d’abans de l’estiu les agrupacions de treballadors pensionistes (CGT, CNT, Solidaritat Obrera i COBAS i convidem a unir-se a l’IAC i a la COS) hem començat a reunir-nos per definir una tàctica i una estratègia conjunta, amb l’objectiu de portar el debat de les pensions als centres de treball.
Tot just hem començat, però les il·lusions i esperances són moltes. Som conscients del ressò que desperta la paraula unitat entre els treballadors i les classes populars. Però també sabem que la unitat deu estar regida per la més àmplia democràcia i participació, sota la bandera de la independència de classe. Volem la unitat, sí, però no sota la tutela dels qui pretenen vendre les nostres conquestes a canvi de privilegis i subvencions.
FA FALTA JA, UNA VAGA GENERAL.
La consigna de vaga general es va sentir a Madrid, el 15 d’octubre. No podem dir el mateix de la del 3 de novembre. Tampoc no es van recordar dels pensionistes. Un cop en marxa l’IPC mitjà i aprovats els plans pensions d’empreses, ja es donen per satisfets. No cal unir les lluites, per si de cas. La pèrdua de memòria no es va limitar aquí. No hi va haver al·lusions a l’incompliment de la promesa de derogació de la reforma laboral del PP (la del PSOE ja ni parlar-ne).
Necessitem un pla de lluita que creï les condicions per a una futura vaga general. Les condicions existeixen, però estem lluny de comptar amb prou forces per dur-la a terme. Els treballadors han de confiar en les seves pròpies forces i desempallegar-se dels qui traeixen les seves lluites. La unió dels sindicats combatius multiplica la seva influència, però no n’hi ha prou. Cal arribar als treballadors pensionistes, als treballadors en actiu, als autònoms, als aturats, als precaris. L’ofensiva contra els salaris i els drets-conquesta ens afecta a tots.
Convocar assemblees als centres de treball per informar, discutir i aprovar mesures. Àgores als barris i localitats per organitzar el carrer i arribar on fins ara no hem pogut arribar. Cridem els companys de CCOO i UGT perquè trenquin amb l’entreguisme dels seus dirigents. Cal crear les condicions per a una vaga general!
Per l’IPC real! No a la privatització de les pensions!, a baix les armes! salaris i pensions es defensen!
14Nov 2022
