No més retallades. Que ningú no es quedi enrere.

Cap al 1er de maig

Des dels vuitanta les privatitzacions han estat una pràctica comuna. A Espanya, a partir de l’entrada a la Comunitat Econòmica Europea, la competència pròpia de la política econòmica liberal ha esdevingut la prioritat i la justificació de la venda d’empreses públiques al sector privat i de la contractació externa de serveis públics a empreses privades. L’espiral de reducció de despeses per una banda i de recerca de ràpida liquiditat de l’altra, ha posat en perill els serveis essencials, el benestar de la ciutadania i el manteniment de les funcions socials bàsiques.

La sanitat, l’habitatge, l’educació, l’ocupació o el desenvolupament social necessiten unes polítiques públiques compromeses amb la resolució dels problemes que afecten la qualitat de vida i els drets fonamentals de tots i no només dels que els poden pagar. El tan aclamat estat del benestar és una conquesta de la classe treballadora i ha de garantir, en igualtat de condicions, l’accés als serveis públics. Quan els governs no hi inverteixen, tots se’n ressenten, però especialment les dones, que han d’assumir més feina i en pitjors condicions, ja que són elles les que sostenen el treball de cures.

La privatització ha afavorit que empresaris i polítics hagin fet negocis milionaris, administrant el seu poder de manera totalment corrupta i portant-nos a la pèrdua de drets laborals i socials, demostrant que aquest sistema no prioritza la vida ni els drets fonamentals de les persones sinó l’obtenció de beneficis econòmics.

“Lo públic” fa referència al que afecta el col·lectiu, al que és obert; mentre que “allò privat” afecta l’interès particular, allò que està vetat; així que encara que per definició, el que és públic hauria de protegir els més vulnerables, no veiem fre al deteriorament del sistema sanitari públic, amb el consegüent increment de les llistes d’espera i paral·lelament, de les assegurances privades. La sanitat no pot ser un negoci, com tampoc els centres sociosanitaris i de les cures a la dependència.  Les persones grans  i les dependents es mereixen uns serveis públics de qualitat en què prevalguin les cures, el respecte i la dignitat, i no ser un negoci més d’aquest sistema.

Tampoc veiem fre a les retallades en salut, educació, ciència i serveis socials que evidencien la gran mentida que el sector privat és sempre més eficient que el públic per gestionar allò de tots i totes.