La carestia de la vida és un dels motius fonamentals pel qual els i les treballadores estem cridats a acudir a les mobilitzacions del 1r de maig.
Els preus continuen pujant i la inflació, que no ha tingut uns valors tan alts des del 1984, va tancar el 2022 amb un 5’8% de variació interanual. Però la inflació subjacent, en què el preu dels aliments té molt de pes perquè exclou matèries primeres i productes energètics, va assolir el 7,5%. A més, partides bàsiques per a les economies obreres van assolir pujades escandaloses: aliments i begudes no alcohòliques van pujar un 15,7% de mitjana el 2022, el lloguer va pujar un 8,4% de mitjana (amb pujades de 25,7% a Barcelona, 21% a València o 11’2% a Madrid). Mentrestant, l’alça salarial mitjana va ser del 2,8% en els 3.084 convenis registrats fins al desembre del 2022, cosa que significa una pèrdua de poder adquisitiu salvatge per a la classe treballadora.
Els i les treballadores estem patint les conseqüències de la Reforma Laboral del govern PSOE-UP i de la vicepresidenta Yolanda Díaz, que ha suposat una baixada general de salaris a través de la contractació temporal i dels contractes fixos-discontinus, el seu contracte, estrella. Prop de 3 milions de treballadors (el 75,3% dones) tenen contractes a temps parcial, modalitat de contractació que continua sent la més massiva (11,3 milions de contractes el 2022). Els contractes fixos-discontinus es van disparar, creixent un 964% respecte al 2021. A les empreses els interessa aquesta modalitat perquè ofereix una enorme flexibilitat i perquè en tenir el rètol de fixos es poden beneficiar de les subvencions a la contractació. També permeten al Govern maquillar les estadístiques i computar uns 400.000 aturats menys segons xifres oficials. De manera alarmant, amb data de gener, la taxa interanual de treballadors fixos acomiadats per no superar el període de prova s’havia disparat en un 400% i s’havien incrementat en un 137% els acomiadaments per causes objectives.
La pujada del Salari Mínim Interprofessional a 1.080 € i l’Ingrés Mínim Vital no passen de ser petits arranjaments en un marc de precarietat laboral i salaris baixos. Fins al tercer trimestre del 2022, les hores extraordinàries realitzades a la setmana van oscil·lar entre 6,2 i 6,6 milions i segons l’Institut Nacional d’Estadística, entre el 43% i el 50% NO ES PAGUEN. Hem d’afegir a tot això una desocupació crònica de 3 milions de treballadors i treballadores, l’execució d’ERO’s encoberts, com el de l’Administració Pública, i els acomiadaments “per degoteig”. Segons l’INE, el percentatge de població en risc de pobresa o exclusió social ja se situa al 27,8% mentre els beneficis empresarials van créixer 7 vegades més que els salaris el 2022. La fortuna dels milmilionaris espanyols creix des del 2020 a un ritme de 3 milions al dia.
Govern, patronal i sindicats majoritaris parlen des de fa mesos d’un Pacte de Rendes per “repartir el cost de la inflació” que només significaria un nou atracament a la classe treballadora. Els treballadors i les treballadores no podem influir sobre la inflació, però sí que està a la nostra mà mobilitzar-nos per aconseguir pujades salarials segons l’IPC i clàusules de revisió salarial per garantir el nostre poder adquisitiu. Que no és demanar la lluna com ens volen fer creure sinó simplement quedar-nos com estem en relació amb el cost de la vida. També hem d’exigir la derogació de la Reforma Laboral del 2022 i també de les reformes laborals de Rajoy (2012) i Zapatero (2010) que ens han portat a l’escenari de misèria salarial i temporalitat que tenim avui. Perquè reivindiquem la contractació indefinida i a temps complet per a tota la classe treballadora, també hem de lluitar per l’abolició de les ETT i tota forma de terciarització laboral que sempre significa terciarització de drets. És fonamental que ens organitzem per garantir l’exercici dels drets fonamentals de la classe treballadora com és el dret a vaga contra mesures antiobreres com els serveis mínims que tracten de retallar-los.
Per acabar, és essencial que la classe treballadora, a més de mobilitzar-se, s’organitzi en sindicats que no segueixin la lògica del pacte social i la negociació amb la patronal i el govern, com és el cas de la burocràcia sindical de CCOO i UGT. Fan falta sindicats amb independència de classe, que no li rendeixin comptes ni a la patronal ni al govern, autofinançats i de combat, per dur a terme una lluita sistemàtica, mobilitzar els i les treballadores i lluitar per les consignes plantejades fins a les darreres conseqüències. Co.bas s’enorgulleix de ser un d’aquests sindicats.
Et convidem a participar en les mobilitzacions del 1r de maig amb nosaltres per continuar articulant la necessària resposta obrera davant els atacs als nostres drets i condicions de vida duts a terme per patronal i governs, siguin del color que siguin
