L’exemple de la vaga de La Canadenca segueix avui més vigent que mai. Davant dels atacs del capitalisme, la traïció dels grans sindicats i el derrotisme que s’ha estès entre els treballadors, la gesta dels obrers de La Canadenca ens adverteix que, qui no està disposat a defensar els seus drets i conquestes, finalment els acabarà perdent.
La vaga es va originar en solidaritat amb vuit acomiadats de “Riegos y Fuerzas del Ebro” (La Canadenca). Quan l’empresa va passar la meitat dels treballadors temporals a fixos, els va rebaixar el sou. Davant les protestes, va respondre amb l’acomiadament dels caps. Com que alguns estaven afiliats a la CNT, van demanar ajuda al sindicat. El 5 de febrer, els treballadors de facturació es van sumar a la protesta, cosa que va provocar nous acomiadaments.
Davant de la intransigència de la direcció, els treballadors van enviar una comissió per entrevistar-se amb el governador civil, el president de la Mancomunitat catalana i l’alcalde de Barcelona, perquè intercedissin en el conflicte. La reacció de l’empresa va ser acomiadar els delegats i cridar la policia per impedir-los l’entrada a la feina. La mesura, lluny d’acabar amb la resistència, la va atiar encara més. La lluita que havia començat per uns acomiadaments, feia un salt qualitatiu: el que estava en joc ja no era només la reincorporació dels represaliats, sinó que era també el reconeixement dels sindicats i el dret dels treballadors a sindicar-se.
El 8 de febrer es va formar un comitè de lluita, dirigit per la CNT. Tot el personal es va declarar en vaga i una part del personal d’Energia Elèctrica de Catalunya, l’altra empresa del sector, s’hi va solidaritzar. Els obrers van presentar les seves demandes: readmissió dels acomiadats, augment de sou, expulsió dels esquirols i cap represàlia. La patronal va respondre rebutjant les reivindicacions i acusant la CNT d’utilitzar el conflicte per als seus propis interessos.
VAGA GENERAL
El conflicte s’estenia. El 17, els xofers, els treballadors del diari El Diluvio, i la totalitat del sector tèxtil s’unien a la protesta. El 21, la vaga del sector elèctric era total. El 70% de la indústria de Barcelona estava aturada o en vies de fer-ho. Els comerços, els cinemes i els teatres van tancar. El Banc d’Espanya es va paralitzar, els tramvies van quedar immobilitzats al mig del carrer i la premsa va deixar de publicar.
Davant la gravetat de la situació, i amb el permís de l’ambaixada britànica, el govern de Romanones va decomissar l’empresa i va enviar els enginyers de l’exèrcit per restablir el servei. L’informe dels militars va ser que no podrien fer-ho abans de 4 dies. Era el desastre. Calia adoptar mètodes més expeditius per aconseguir que els treballadors tornessin a la feina. El capità general, Joaquín Milán del Bosch, va proclamar l’estat de guerra. No obstant això, el 27, els obrers dels sectors del gas i l’aigua, també es van incorporar a la vaga.
El primer de març, el govern es va apoderar de la Companyia d’Aigües, mentre l’alcalde es posava en contacte amb el comitè de vaga per negociar la tornada a la feina. Els vaguistes van posar tres condicions: llibertat dels detinguts, obertura dels locals sindicals i immunitat per als membres del comitè. La proposta va ser rebutjada i la patronal va amenaçar amb acomiadaments massius. Tanmateix, sentint-se part d’un moviment en lluita, la classe obrera havia superat la por. Ja no hi havia marxa enrere.
Els treballadors van tornar a l’ofensiva. El Sindicat d’Arts Gràfiques de la CNT va prohibir la publicació de tot el que fos en contra de l’aturada. La premsa burgesa era censurada pels seus treballadors. El ban de l’estat de guerra no va poder publicar-se fins al cap de diversos dies. El 7 de març, els ferroviaris s’incorporaven a la lluita. El dia 9, el govern va aconseguir publicar la declaració de l’estat de guerra i la militarització dels obrers en lluita. No obeir implicava quatre anys de presó. Malgrat tot, la majoria no s’hi va presentar i prop de 3.000 van acabar empresonats al castell de Montjuïc i als vaixells de guerra que es trobaven al port de Barcelona.
RESISTIR ÉS VÈNCER.
La vaga amenaçava amb estendre’s per tot el país. La UGT, pressionada per les bases, va amenaçar amb vaga general solidària. La burgesia estava atemorida. La Revolució Russa i els moviments revolucionaris europeus eren una seriosa advertència del que podia passar si la situació se’ls escapava de les mans. Era el moment de cedir. Ja hi hauria temps per recuperar el terreny perdut. Els dies 15 i 16, el govern i el comitè de vaga van arribar a un acord: fi del conflicte, alliberament dels presos, readmissió dels acomiadats, augment salarial, pagament de la meitat dels salaris del període de vaga i la jornada de vuit hores. Tot condicionat que fos aprovat pels treballadors.
El 19 de març, es va convocar un míting a la Plaça de les Arenes, en què va intervenir Salvador Seguí (El noi del Sucre), secretari de la CNT, per defensar el pacte. L’acord va ser aprovat malgrat la protesta dels que pretenien continuar la lluita fins que el govern hagués alliberat tots els detinguts. Seguí volia consolidar el que s’havia aconseguit i evitar un bany de sang, però també era conscient que podia ser l’inici de la revolució social, per a la qual no estaven preparats.
El 24 de març, es va declarar una nova vaga, ja que Milan del Bosch es negava a alliberar tots els presos, tal com s’havia acordat. En aquesta ocasió, l’exèrcit i 8.000 paramilitars del somatent van sortir al carrer per mantenir l’ordre. L’objectiu era acabar amb els anarcosindicalistes si optaven per la continuació de la vaga.
Tanmateix, el govern era conscient de la delicadesa de la situació. Si la revolució aixecava el cap, podia ser aixafada, però també podia tornar-se incontrolable. Romanones, el 2 d’abril, va promulgar el decret de la jornada de les 8 hores, que va tenir l’efecte de trencar la unitat obrera. La majoria, satisfets pels resultats, cansats de 44 dies de lluita i amb les butxaques buides, van tornar a la feina. La vaga, però, encara va durar fins al 14 d’abril, dia en què es va donar per conclosa. La repressió i l’estat de guerra encara van durar uns mesos més. La patronal, la gran derrotada, va acceptar l’acord a contracor, però va començar a organitzar-se.
En els mesos següents, va respondre amb el tancament patronal (locaut), les llistes negres i els acomiadaments massius. Al mes de desembre, entre 150.000 i 300.000 treballadors van estar aturats pel locaut. El malestar patronal va acabar afectant el govern: Romanones va ser substituït per Maura, partidari de mètodes més expeditius. Paradoxalment, va ser l’ala moderada de la CNT la que va patir la repressió més dura, mentre era substituïda pels sectors més radicals.
VALORACIÓ
El que va començar com un simple conflicte laboral es va convertir en la vaga general més multitudinària de la història del país. S’hi van aturar fins i tot els fanalers (els soldats van haver d’encarregar-se de l’enllumenat de la ciutat) i els enterradors (se suposa que una vegada més, els militars van haver d’encarregar-se de la feina dels sepelis i les inhumacions). La petita burgesia i les mal anomenades classes mitjanes van simpatitzar i van ser arrossegades per la força de la classe treballadora en lluita. El suport era tan gran que la caixa de resistència de La Canadenca va obtenir 50.000 pessetes en només una setmana.
La jornada de les 8 hores va ser implantada per llei a Espanya. Era la primera vegada que passava arreu del món. Amb aquella victòria, la CNT es va consolidar com el sindicat hegemònic a Catalunya i en moltes zones de la resta de l’Estat. Ni els períodes de repressió posteriors, ni la dictadura de Primo de Rivera, van aconseguir desplaçar-la. El moviment obrer havia despertat i ja no pararia.
El gir de la patronal, amb la col·laboració de l’exèrcit, va obrir el període anomenat “anys de plom” (250 assassinats fins al 1923), en què el pistolerisme patronal dels Sindicats Lliures va ser combatut pels anarquistes, pistola a la mà.
Però això, amics meus, és una altra història.
