Aquest article aborda els orígens de l’experiència d’unitat sindical que va tenir lloc durant l’anomenat Bienni Negre de la Segona República (1933-1934). Aquestes aliances obreres van aconseguir l’expressió màxima durant la Revolució d’octubre de 1934, de la qual ja hem parlat en el número anterior.
Mentre avança l’extrema a Europa dreta ens trobem amb dificultats per revertir l’ofensiva del capital, que compta amb la complicitat del govern “progressista”, l’oposició dretana, i la burocràcia dirigent de CCOO i UGT. Recentment hem vist com els treballadors d’Acerinox havien de tornar als seus llocs de treball després de tres mesos de lluita exemplar, on els protagonistes no van ser els buròcrates sindicals, sinó els mateixos obrers decidint en assemblees. Tret d’honroses excepcions, i una vegada més, els sindicats combatius no hem estat a l’alçada del que se’ns demanava. D’altra banda, la histèria prebèl·lica airejada pels mitjans de comunicació ens acosta cada dia una mica més a una guerra, i serveix per justificar les retallades en sanitat, educació, pensions… La cantarella sempre és la mateixa: no hi ha diners i el mal anomenat Estat del Benestar no es pot mantenir. Menteixen, però la mentida sistemàtica, si no hi ha tallafocs, acaba per calar.
En aquests moments és important recordar la nostra història. Tot i que les circumstàncies no siguin les mateixes, és fonamental que rescatem experiències que ja van viure els nostres pares, i a les quals en part van trobar solució. Perquè ningú no se senti incòmode, volem deixar clar que en cap moment hem pretès posar un signe igual entre la burocràcia de CCOO i UGT avui, i els dirigents de la UGT i la CNT als anys 30 del segle passat.
L’ofensiva del capital i l’ascens del feixisme sempre van plegats, són causa i efecte. El 1933, amb l’arribada de Hitler al poder a Alemanya, i la victòria electoral de la dreta al nostre país, el clima de pessimisme va planar sobre els treballadors. La majoria de les vagues eren derrotades, mentre que la patronal, encoratjada, es disposava a anar esclafant una per una tota resistència de les organitzacions obreres, propiciant, sense deixar els seus partits parlamentaris, les organitzacions feixistes.
També a finals del 1933, van sorgir a Catalunya, les primeres Aliances Obreres. Tot i això, qui les va fer possible no van ser els partits, ni les direccions dels grans sindicats obrers (UGT i CNT). Tampoc no va ser la consciència del perill feixista. La llavor del Front Únic va ser la desocupació i l’augment del cost de la vida, i va ser sembrada on aquests temes eren més sensibles.
L’atur a Catalunya s’havia duplicat en dos anys. La iniciativa per organitzar els aturats va partir de grups de desocupats del BOC, davant la manca de resposta de CNT i UGT (uns apostaven pel comunisme llibertari immediat, i els altres minimitzaven el problema perquè el PSOE formava part del govern republicà). La iniciativa va fer possible l’organització (Front Obrer contra l’atur forçós). La Generalitat, forçada per la pressió dels aturats, va haver de fer concessions, cosa que va evitar que aquests poguessin ser utilitzats com a esquirols a les vagues o per rebaixar els salaris.
La segona experiència va partir dels obrers de Llum i Força, que treballaven en les pitjors condicions i eren els més mal pagats del país. Des de la vaga de la Canadenca el 1919 no havien aixecat cap. La constitució d’un organisme de front únic del sector va permetre modificar la correlació de forces.
Amb la unitat, els treballadors veien la victòria a l’abast de la mà i volien lluitar-hi. La pressió de les bases va fer possible la constitució del Front. Tot i que la iniciativa havia partit dels sindicats del BOC, els portaveus van ser elegits en assemblees i van ser aquestes les que van discutir i aprovar les reivindicacions. Els treballadors elegien els que els inspiraven més confiança, sense tenir en compte a quin sindicat pertanyien.
La lluita va ser preparada amb cura: es van crear caixes de resistència, i es va informar la gent de la legitimitat de les seves reivindicacions i els preparatius de la vaga. La mobilització va permetre estrènyer els llaços entre els treballadors dels diferents sindicats i empreses, i consolidar la unitat acabada de crear. A mesura que s’acostava l’inici de la vaga,
la Generalitat va veure amb preocupació un conflicte que podia paralitzar Catalunya un mes i mig abans de les eleccions. La patronal, pressionada pel govern i conscient que l’amenaça de vaga anava de debò, va proposar un acord que després va ser aprovat pels treballadors en assemblees. L’atur finalment no va ser necessari i la classe obrera va aprendre una lliçó valuosa. Si els treballadors de Llum i Força havien vençut sense necessitat d’arribar a la vaga, havia estat gràcies a la unitat, i a una mobilització planejada amb la ferma determinació de vèncer.
L’organització dels aturats i la lluita dels treballadors del sector elèctric havien demostrat que la unitat, quan es té clar perquè es lluita, podia tornar la confiança als sectors desmoralitzats i desbaratar els plans de la patronal. La sòlida aliança d’un grup de petits sindicats havia aconseguit allò que no havien pogut ni UGT, ni CNT. El Front Únic podia arribar molt més lluny que els grans sindicats i els partits obrers per separat. El “miracle” era possible perquè la iniciativa responia a l’estat d’ànim dels obrers als centres de treball. Dividits i desmoralitzats per les successives derrotes i l’ofensiva patronal, descobrien a la unitat, que el triomf era possible. En canvi els dirigents de les grans organitzacions, escèptics i convençuts que el grau de combativitat de la classe obrera estava sota mínims, no ho havien sabut veure. La idea del Front Únic anava calant en la consciència de la classe obrera i actuava com una paraula màgica que li podia tornar la combativitat i la moral de victòria.
El clima d’unitat a l’acció a l’àmbit sindical feia possible anar encara més lluny. Mentre aquestes lluites es desenvolupa- ven a Catalunya, van començar els contactes entre els par- tits obrers, per expressar aquest desig d’unitat, és a dir, el Front Únic, en el terreny polític.
I EL NAIXEMENT DE LES ALIANCES OBRERES
L’experiència del Front Únic a l’àmbit laboral no era suficient. Al feixisme no se’l combat només amb eleccions, ni tan sols amb vagues victorioses. Quan els capitalistes veuen els seus interessos amenaçats, recorren a la repressió, a les bandes de matons feixistes, o al cop d’estat. Aleshores cal alguna cosa més que la lluita sindical. Cal entrar al terreny polític i disputar-li el poder a l’Estat capitalista.
Aquesta era la situació a finals de 1933 a l’estat espanyol. La classe obrera estava fragmentada i a la defensiva. La victòria electoral de les dretes i la constitució del nou govern de centre de Lerroux amenaçava de liquidar les escasses reformes dutes a terme durant el bienni republicà socialista. Les noves mesures van augmentar la tensió i el descontentament al camp i a les ciutats.
La unitat dels treballadors era més necessària que mai, perquè eren els únics que podien aturar l’auge de la reacció i el feixisme. El 9 de desembre de 1933 es va fundar a Barcelona la primera Aliança Obrera (AO), a la que es va adherir la UGT, l’oposició trentista de la CNT, els sindicats expulsats (bloquistes), la Federació Sindicalista Llibertària, la secció catalana del PSOE , el BOC, l’ICE, la USC i la Unió de Rabassaires (pagesos). També van ser convidats, però no es van adherir, la CNT i el PCE.
Cap dels seus integrants, junts o per separat, pesava tant com la CNT (ni com el PSOE a nivell esta- tal) però la idea de la unitat es va començar a forjar. Els treballadors veien la possibilitat de vèncer els adversaris. L’AO demostrava que independentment de la ideologia, les organitzacions obreres podien unir-se i combatre l’amenaça que planejava sobre els seus caps.
Les AO es van estendre ràpidament per tot Catalunya. A molts llocs de forma espontània, a partir de la iniciativa d’algun militant o d’alguna de les organitzacions integrants. La notícia de la seva constitució es va estendre per tot l’estat i aviat van començar a organitzar-se locals arreu, sense esperar cap crida.
Les AO eren un organisme de front únic. El funcionament anava de dalt a baix, i de baix a dalt. Les AO locals no es limitaven a fer reunions periòdiques, sinó que feien treballs en comú a les localitats on estaven implantades. Prenien iniciatives, organitzaven conferències i discussions entre els militants de les diferents organitzacions, per llimar el sectarisme, la desconfiança i els ressentiments que poguessin existir.
El desig d’unitat en l’acció que quallava arreu anava acompanyat de la desconfiança envers els republicans burgesos. L’experiència del bienni “progressista” havia estat frustrant. Tot i la participació dels socialistes al govern, les reformes amb prou feines havien avançat. Sí que en canvi s’havien elaborat una sèrie de lleis repressives que eren aplicades contra els treballadors.
En pocs mesos van néixer AO a Castelló, València, Jaén, Còrdova, Sevilla, Madrid, Astúries, Saragossa… Els organismes unitaris van començar a demostrar a la pràctica com la correlació de forces podia canviar a favor dels obrers. A València els treballadors de la Companyia Hidroelèctrica estaven en vaga. La primera decisió de l’AO va ser cridar una exitosa vaga general que va paralitzar la ciutat durant 24 hores, en suport dels vaguistes de la Hidroelèctrica.
El març del 1934, davant el tancament de la patronal madrilenya a negociar qualsevol reivindicació, la UGT va convocar una vaga general a la capital. Els empresaris, encoratjats pels resultats electorals, volien aixafar qualsevol resistència. L’AO catalana va convocar una aturada solidària de 24 hores que, malgrat el rebuig de la CNT, va ser un èxit. Només a Barcelona l’atur va ser parcial a causa de l’hegemonia de l’anarcosindicalisme. L’AO havia demostrat que podia mobilitzar gran part del moviment obrer, malgrat l’actitud dels dirigents de la CNT.
Tot i l’èxit, no va ser bufar i fer ampolles. A més de l’hostilitat de la CNT i del PCE, l’esquerra socialista considerava que la unitat s’expressava a través dels sindicats i del PSOE, i que les AO eren simples organismes insurreccionals que serien activats quan esclatés la revolució. També la USC les va abandonar quan se’ls va oferir integrar-se a la Generalitat. Una cosa semblant va passar amb la Unió de Rabassaires. El BOC i l’ICE havien incorporat la idea del Front Únic als seus programes des del 1931, però mentre els primers negaven la necessitat de democratitzar les AO, perquè la classe obrera ja estava representada pels sindicats, els segons defensaven que havien d’evolucionar i democratitzar-se fins a transformar-se en veritables organismes de poder.
Les AO havien d’estendre’s a nivell estatal, si volien frenar l’ofensiva reaccionària, però no hi havia voluntat de fer-ho. La CNT (tret a Astúries, amb el suport d’alguns dirigents de la talla d’Orobón Fernández), s’oposava i creia que la unitat havia d’encarnar-se en un front sindical. El PSOE desconfiava, encara que la Federació Catalana s’hagués integrat, i encara que per la pressió de les bases el partit formés part de nombroses AO locals. El nou organisme unitari podia convertir-se en un seriós rival que li podia disputar la direcció del moviment.
El 31 de març de 1934 es constituïa l’AO a Astúries on van integrar la UGT, la Federació asturiana del PSOE i la CNT, i poc després el BOC i l’ICE. El programa excloïa la col·laboració amb el règim, defensava la socialització de l’economia i proposava que l’elecció dels representants als organismes de l’AO fossin elegits directament pels treballadors, així com la llibertat de crítica entre les organitzacions que la integraven.
Per primera vegada, una Aliança Obrera representava la pràctica totalitat de la classe obrera de la regió. A diferència del que passava a la resta del país, els trentistes eren majoritaris a la CNT asturiana. Seguint les tesis d’Orobón Fernández. eren partidaris de la constitució d’un front únic dels treballadors per assegurar l’èxit de la revolució. Només el petit PCE es va mantenir fora, fins a les vespres de la revolució d’octubre. Aquesta particularitat marcaria la diferència amb la resta de l’estat, en els fets que s’hi aproximaven.
Al maig es constituïa l’AO a Madrid. La van integrar el PSOE, les Joventuts Socialistes, la UGT, l’ICE, els trentistes de la CNT i els sindicats independents. El pes de la socialdemocràcia es va fer sentir des del primer moment. La visió del PSOE que l’AO era un organisme insurreccional va impedir que aquesta es bregués i enfortís en les lluites obreres els mesos anteriors a l’octubre i aparegués davant de les masses treballadores com un organisme que les representava. L’autoexclusió de la CNT va impedir que pogués existir un contrapoder que equilibrés la balança. Aquest fet seria molt important en el desenllaç d’octubre.
L’Acció | Número 3
Enric Mompó
