“Si el meu poble apassionat despertés, No quedaria un alfil de la teva mala entranya.” —Norman Briski
Part I. Els rescats de l’FMI, UE i BCE i el final de la sobirania. Objectiu: destruir totes les conquestes obreres.
Els esdeveniments se succeeixen vertiginosament a la Unió Europea. A la decisió presa el maig passat per l’FMI, la UE i el Banc Central Europeu de “rescatar” a Grècia amb 110.000 milions d’euros, es va succeir al cap de pocs dies la creació d’un fons permanent de rescat de 750.000 milions d’euros ( 250.000 de l’FMI I 500.000 dels estats de la UE), davant l’amenaça de contagi de Portugal i Espanya, amb la finalitat d’assegurar “la salut i l’estabilitat de l’euro”.
En aquestes últimes setmanes s’ha reeditat el mateix guió que es va representar a Grècia. En primer lloc es disparen els rumors sobre la manca de solvència d’Irlanda i Portugal, augmenta vertiginosament l’interès pagat als compradors de deute, es posa en dubte la viabilitat financera – públic i privat – del país i davant el risc de fallida, absolutament fabricada, el govern corresponent demana un préstec de milers de milions d’euros. El govern socialdemòcrata portuguès, alumne més dòcil, prepara el terreny amenaçant amb el diluvi: “Si no s’aproven els pressupostos, Portugal podria sortir de l’euro”. El govern irlandès va resistir més, aferrant-se a la bomba política que suposaria per a un país, que tot just comença a recuperar el seu autogovern, la pèrdua de la seva sobirania. Per obligar-lo a rebre el préstec abans que se celebrin unes eleccions generals previsiblement anticipades, està havent-hi un desembarcament obscè de banquers representants del trio FMI, UE i BCE. La recepta és brutal per a un país de 4 milions dos-cents mil habitants: 100.000 milions d’euros al 5% d’interès i el pla d’ajust corresponent.
El drama irlandès, país que porta segles lluitant per la seva independència d’Anglaterra i que just ara estava començant a recuperar la seva sobirania, és de proporcions històriques. Marx reapareix de nou: no hi ha independència política, sense independència econòmica. Peter Oborne, cap dels comentaristes polítics del Daily Telegraph ho planteja amb cruesa: “No es pot negar que Irlanda ha perdut el seu estatut de nació sobirana. Gràcies a la seva desastrós escabellament en l’euro, ha perdut tota independència en política interior, exterior i, sobretot, econòmica. La nació irlandesa és la criatura de Brussel·les i del Banc Central Europeu. El primer ministre irlandès s’ha convertit en un procònsol destinat per Brussel·les a Dublín. Brian Lenihan, el ministre de finances, és com el gestor ultramarí d’una filial de Brussel·les. Per als qui estimem Irlanda, això és miserable i depriment, però cal recordar que anàleg destinació espera a molts altres països europeus. Grècia ja està fent el que li dicten l’FMI i el BCE, aviat passarà el mateix a Portugal i , al seu temps, a Espanya.”
Però la pèrdua de sobirania no consisteix només en l’aplicació dels salvatges plans d’ajustament. El país intervingut ha d’invertir els diners rebuts en la compra d’allò que els seus creditors li indiquen. El mètode aplicat per l’FMI des de fa dècades en països d’Amèrica llatina, Àsia, i recentment a l’ex – URSS, arriba ara amb idèntics mètodes i tota la seva cruesa als països de la perifèria de la Unió Europea.