El president espanyol Pedro Sánchez s’ha entrevistat amb el Secretari General de l’OTAN, Mark Rutte i li ha promès apujar el pressupost militar al 2%. Aquest visitant de la Moncloa ha declarat que cal augmentar la despesa militar tant com es pugui a tota la UE, fins i tot arribant al 5% en detriment de despeses socials, sanitat i pensions. Els governs europeus s’han adreçat al BEI (Banc Europeu d’Inversions) per demanar finançament extra per rellançar la indústria militar europea. A l’Estat espanyol, el PP proposa dues lleis a debatre en breu al Congrés dels Diputats en el mateix sentit…
No cal remenar més notícies, l’atac a les condicions de vida i de treball és evident i està decidit. Ara cal pensar col·lectivament què fem i com ens organitzem com a classe treballadora per defensar-nos de les retallades i l’empobriment que suposen els plans burgesos dirigits per les institucions imperialistes i exigits per l’administració nord-americana.
Hem de rebutjar la idea que hi ha una crisi econòmica conjuntural, gairebé un accident dins d’un desenvolupament vertiginós impulsat per avenços tecnològics i que ara es veu frenat per enfrontaments militars o geopolítics. Això és tan sols l’aparença, la notícia puntual desconnectada de les raons estructurals de la decadència del sistema. El capital no és capaç de resoldre la crisi. però sí de pensar i planificar a llarg termini per carregar-la tant com pugui sobre el poble treballador. I per avançar en aquest propòsit ens ha imposat una guerra cognitiva, un marc mental individualista que ens deixa aïllats i ens fa perdre la perspectiva global, fent-nos desconfiar de la capacitat d’organització i lluita col·lectiva (i solidària) que és l’eina principal per fer-nos valer com a treballadors/es.
La divisió sindical, les dificultats per fer la unitat i per engegar mobilitzacions venen també afavorides per aquest atac del pensament dominant del que no és fàcil sortir. Però cal que en siguem conscients, perquè l’acció i el pensament han d’anar units. Necessitem recuperar la perspectiva històrica d’una societat més justa i solidària com a objectiu, fins i tot per defensar les conquestes socials o les condicions de vida i de treball.
La guerra cognitiva a què el capital ha sotmès al poble treballador consisteix en diversos tipus d’accions:
Primer: desacreditar les idees socials, els valors col·lectius, els béns comuns i els serveis públics presentant-los sempre com a endarrerits i ineficients.
Segon: procurar evitar el debat profund sobre l’arrel dels problemes i el pensament propi de les persones intervenint sobre els mitjans de comunicació i l’oferta d’oci per tal d’informar de fets inconnexos i mai de les causes, quan no són simples mentides o fake news, degradar l’ensenyament relegant les matèries socials o que ensenyen a pensar (Filosofia, Història, Literatura, etc.), omplir l’oferta de tv, ràdio, cinema, els videojocs i les xarxes socials de continguts banals o que exciten les emocions i l’individualisme (sexe, violència, venjança i tòpics reaccionaris que normalitzen la família patriarcal, el militarisme, el control social a través de la religió, la lloança de l’èxit econòmic i de la moral depredadora empresarial, la desconfiança cap a les altres cultures i les persones racialitzades …).
Tercer: un cop aconseguit el rentat de cervell de la majoria social amb la ideologia burgesa arriba l’hora d’omplir el buit mental imposant les desigualtats, les retallades socials i els atacs als drets democràtics i laborals que ens vindran anunciats com a inevitables, com a sacrificis necessaris per salvar l’empresa, els comptes públics o fins i tot la “pàtria” d’una situació de la qual mai podrem comprovar ni avaluar-ne l’abast o els motius reals. Aquestes idees deixen com a resultat la frustració personal, la indiferència, el fatalisme de la impotència o pitjor encara, la culpabilització cap als que són diferents o tenen encara menys que nosaltres.
I és ara quan apareixen més clarament les contradiccions entre els diferents sectors del sistema dominant, quan el president Trump intenta governar per decret (210 ordres executives signades en un mes i sense portar una sola llei a debat al Congrés), amenaçant i extorquint aliats i adversaris sense respectar ni tractats ni institucions internacionals. Compta amb el suport d’un moviment ultraconservador i neofeixista que creix a Europa, atacant l’anomenat “pensament únic”, les idees globalistes “políticament correctes”. És el que ha predominat al món els darrers trenta anys: sota normes d’igualtat abstracta (entre homes i dones) i d’inclusió formal (minories, diversitats, etc.) han mantingut el sistema “democràtic” que ha desenvolupat l’especulació i l’espoli neocolonial generant una crisi cada cop més insostenible.
És difícil respondre a una realitat tan estesa i aclaparadora des de l’acció sindical, però no hem de deixar de fer-ho a partir del mateix plantejament de les lluites. La reivindicació econòmica es concreta en mantenir el poder adquisitiu del salari directe. És un torcebraç permanent amb la patronal que s’aprofita de la inflació i de l’atomització de les relacions laborals per reduir-ne el cost. Però si ens limitem a demanar l’augment de l’IPC i que es respectin els horaris de treball anirem reculant davant dels atacs globals i desreguladors que venen.
Cal defensar el salari diferit i les pensions públiques, com a part indispensable de les retribucions, sense deixar que siguin trossejades ni individualitzades de cap manera, ja que qualsevol canvi en aquest sentit les afebleix i trenca l’equilibri del model de la Seguretat Social. Els capitalistes sempre intenten rebaixar les cotitzacions patronals, així com pressionen per abaixar els impostos directes: tots dos representen retornar a la societat una part del que han extret de la plusvàlua del treball.
Per això, ara toca més que mai la lluita pel salari social, pels pressupostos de sanitat, dependència, educació, cultura, etc. que són el gruix de la despesa de l’Estat i que avui corren perill de ser desviats a cobrir el deute públic disparat i les despeses militars, incloses les inversions en indústries d’armament que reclama l’OTAN.
Les tres formes de salari són igualment importants i només es poden defensar col·lectivament des del conjunt de la classe treballadora, amb els mètodes de l’autoorganització, la democràcia obrera i la solidaritat. Això ho hem de fer canviant tant com puguem la cultura de la delegació i del recurs judicial, on tenim les de perdre, per l’acció i la mobilització popular, posant al centre els interessos de la majoria social.
L’estat del “benestar” és en via de desaparèixer i la legislació laboral s’ha endurit juntament amb la repressió: ara, el veritable escut social tan sols pot venir de refer sistemàticament la identitat com a classe sobre la que puguem bastir un pla de lluita de conjunt.
