Durant el franquisme, la migració interestatal d’Espanya cap a Catalunya va ser un fenomen massiu que va respondre a les lògiques repressives del règim de mantenir una força laboral barata i, sobretot, substituir la classe obrera organitzada per una altra que provenia del camp i estava desarrelada. Milers de persones es van desplaçar des de diverses regions d’Espanya cap a Catalunya a la recerca de treball i millors condicions de vida, però van ser sotmeses a un control rigorós per part del règim franquista. L’Estació de França es va convertir en un lloc de control i repressió per als migrants espanyols, on eren sotmesos a un procés de selecció i aquells que no complien els requisits eren retornats als seus llocs d’origen, mentre que d’altres eren tancats a les “Misiones” de Montjuïc, on esperaven el seu destí.
El procés migratori va ser una forma d’explotació laboral i social. Els migrants procedents de regions com Andalusia i Extremadura van enfrontar dificultats més grans a causa de la pobresa i la repressió en els seus llocs d’origen, ja que molts i moltes eren del bàndol republicà i havien estat expulsats; un cops arribats van ser obligats a treballar en condicions precàries i sense drets laborals.
En l’actualitat, la migració a Catalunya és un fenomen més divers i complex, però continua sent determinat per les necessitats del capital i la lògica neoliberal. Persones de tot el món es desplacen cap a Catalunya a la recerca de treball, estudis i una millor qualitat de vida, però s’enfronten a un sistema de control i repressió similar al del franquisme. Els Centres d’Internament d’Estrangers (CIE) són utilitzats per a retenir als migrants que no tenen permís de residència o treball, i s’hi han denunciat casos de maltractament i abús.
Segons el sociòleg Manuel Delgado, “la migració actual és un procés de globalització que implica la mobilitat de persones, capitals i cultures, però també és una forma d’explotació laboral i social” (Delgado, 2018, p. 15). Els migrants procedents de països com Síria i l’Afganistan s’enfronten a les majors dificultats a causa de la guerra i la persecució als seus països d’origen, i són obligats a treballar en condicions precàries i sense drets laborals.(Cruz Roja, 2020)
El capitalisme i les polítiques neoliberals dificulten l’organització de les poblacions migrades en associacions amb perspectiva de classe. La competència individualista i la precarització laboral fragmenten als treballadors nouvinguts i obstaculitzen la solidaritat i l’acció col·lectiva (Castells, 1997). A més, les polítiques neoliberals restringeixen els drets laborals i socials, i augmenten la vulnerabilitat dels migrants (Harvey, 2005). Això impedeix la construcció d’una identitat de classe i la lluita per millors condicions laborals i socials. Segons Ports i Rumbaut (2006), l’exclusió i la marginació dels migrants reforcen l’explotació i la desigualtat.
Malgrat les diferències entre els dos períodes, hi ha algunes similituds en la manera com els migrants han estat tractats i explotats. En tots dos casos, aquestes persones han estat sotmesos a un control rigorós i han estat obligats a treballar en condicions precàries i sense drets laborals. No obstant això, també hi ha algunes diferències importants. Segons l’historiador i sociòleg Jordi Borja, “la migració actual és més diversa i complexa que la migració durant el franquisme, i requereix una resposta més integral i coordinada per part de les institucions i la societat civil” (Borja, 2019, p. 25).
En els anys 70, els nous catalans – com diria Candel – s’associaven entorn de moviments veïnals i sindicals, molts cops clandestins, per a lluitar pels seus drets i millorar les seves condicions de vida. Un exemple notable és l’Associació de Veïns del Carmel, que va sorgir en la dècada de 1970 com a resposta a la falta de serveis bàsics i a l’especulació urbanística al barri. En l’actualitat, els migrants també s’associen per a abordar els desafiaments als quals s’enfronten en el seu nou entorn. Encara que les problemàtiques puguin ser diferents, la necessitat d’organitzar-se i lluitar pels seus drets continua sent una constant. Com a punt diferencial entre les dues tipologies de migrants, la migració actual, provinent de diferents parts del món, es caracteritza per la diversitat d’orígens i la complexitat de les diferències culturals i idiomàtiques. Segons l’acadèmic estatunidenc, Rogers Brubaker, “la migració actual es caracteritza per la transnacionalitat, és a dir, la capacitat del migrant de mantenir vincles amb el seu lloc d’origen i de participar en la vida política i social del seu país de destí” (Brubaker 2005, p. 15). No obstant això, aquesta diversitat i complexitat poden fer que sigui més difícil per als migrants associar-se.
Segons l’acadèmica espanyola, Miriam Acebillo, “la migració actual es caracteritza per la ‘fragmentació’ de les comunitats migrants, és a dir, la falta d’una identitat comuna i d’una estructura organitzativa” (Acebillo, 2017, p. 156). La raó és que els migrants actuals provenen de diferents països i cultures, i no comparteixen una identitat comuna. A més, la migració actual es caracteritza per la “individualització” dels migrants, és a dir, la falta d’una xarxa de suport i solidaritat entre ells.
Malgrat les diferències del context i les problemàtiques, l’associació i l’organització continuen sent eines clau perquè els migrants puguin defensar els seus drets i millorar les condicions de vida. L’experiència i la lluita de les associacions de veïns dels anys 70 poden servir d’inspiració i model per a les organitzacions de migrants actuals, que s’enfronten desafiaments similars en la cerca d’una vida més digna i justa.
La migració a Catalunya és i ha estat un fenomen complex i multifacètic que requereix una comprensió crítica i una resposta adequada. És important reconèixer els drets i les necessitats dels migrants, i treballar cap a una societat més justa i equitativa per a tothom. Tanmateix, això només serà possible si es canvia el sistema econòmic i polític que determina l’explotació laboral i social dels migrants. És necessari un enfocament marxista i crític per a entendre i abordar la migració a Catalunya, i treballar cap a una societat més justa i solidària.
L’explotació laboral i social dels migrants és un tret comú tant en l’època franquista com en l’actualitat, i és resultat de la lògica neoliberal que prioritza l’acumulació de capital sobre la dignitat i els drets humans. La persistència de l’explotació i la repressió cap als migrants és un símptoma de la crisi del sistema capitalista, que busca mantenir la seva hegemonia a través de la divisió i l’opressió de les classes treballadores.
Cal un enfocament marxista i crític per a entendre i abordar la migració a Catalunya, que tingui en compte les estructures de poder i les relacions de producció que determinen l’explotació laboral i social dels migrants. La lluita pels drets i la dignitat de les persones migrades ha de ser una lluita per la transformació del sistema econòmic i polític.
L’esquerra, els sindicats i els moviments socials han de prendre consciència de la importància de la lluita pels drets dels migrants, i han de treballar per a una aliança entre les classes treballadores autòctones i migrants. Només a través de la unitat i la solidaritat podrem construir un moviment que desafiï la lògica neoliberal i lluiti per una societat més justa i equitativa per a tothom. ¡Nativa o estrangera, la mateixa classe obrera!
