Diuen les estadístiques que l’economia de l’Estat Espanyol creix i la catalana encara més des de fa tres anys (el 3,4% del PIB el darrer any). És un resultat modest però destaca en el panorama de l’estancament econòmic de la UE i amb les perspectives gens lluïdes de França i Alemanya. La patronal treu rèdit competitiu dels baixos salaris i de la desregulació laboral en el context d’una classe obrera dividida, amb una consciència baixa i greus dificultats per organitzar-se a causa de diversos fenòmens com la subcontractació, la precarietat de l’ocupació juvenil, les empreses de servei que faciliten el trencament de les condicions de treball de les empreses mitjanes i grans, Aquestes compten amb l’atomització de centres i amb múltiples convenis i amb el concurs dels sindicats institucionals i conciliadors per esmorteir la lluita reivindicativa. Per a una descripció recent i propera d’aquesta situació es pot llegir el llibre “Pobretariat” de Vidal Aragonès (Ed. Tigre de paper, 2025).
Heus aquí que, malgrat totes aquestes dificultats, la classe obrera existeix, creix i, a més, comença a sortir a la lluita econòmica i social. La conflictivitat tendeix a augmentar quan hi ha un bon comportament aparent de l’economia (la banca espanyola es vanta d’un benefici rècord de més de 30.000 milions d’euros al 2024, per exemple). A les empreses hi ha una alta càrrega de feina. Les condicions d’explotació s’endureixen a l’empara del retrocés dels drets laborals. Llavors les percepcions de la pròpia situació són dolentes o negatives i contrasten amb les informacions dels medis econòmics i polítics. Subjectivament el que es percep és l’amenaça de patir dificultats ben reals, com en altres empreses i sectors on ja s’ha naturalitzat el greuge de no disposar d’estabilitat en l’ocupació i, de retruc, ni en l’habitatge ni en la pensió futura. Hem retrocedit tant com a classe els darrers quinze anys que sembla que ja només queda reaccionar i remuntar.
Òbviament, tot és efecte de les contrareformes laborals i de l’apropiació continua dels augments de la productivitat per part del Capital.
La contradicció surt a la llum i es pot traduir en lluita quan un sector troba l’ocasió d’expressar-se superant la por, quan molts ja tenen poc a perdre i s’aferren a reivindicacions elementals que van més enllà dels mínims salarials per incidir en la igualtat de condicions, contra el treball en negre o pel compliment de les condicions dels convenis en horaris, seguretat, etc.
Lliçons de les lluites del metall per a tota la classe treballadora
Això és el que ha succeït en les concentracions d’empreses del metall de tot l’Estat. Al novembre del 2021 va començar una vaga a la Badia de Cadis i el Camp de Gibraltar, una lluita que en dues setmanes va incloure empreses grans i petites, també a l’industria auxiliar, amb treballadors fixes i precaris i una extensió popular que va donar el to i l’experiència per les lluites posteriors. Al 2022, el sector del metall de Cantàbria va fer una vaga indefinida de 21 dies. Han estat experiències valuoses d’unitat i de sindicalisme combatiu per tornar-hi tres anys més tard, el juny passat, i aconseguir un conveni amb augment salarial net i revisió als tres anys vinents per damunt de l’IPC.
Uns dies després, es van declarar vagues indefinides al sector naval de Cartagena i de nou a la Badia de Cadis, que han durat fins al 9 de juliol. Després de les reconversions de les drassanes principals, hi ha un teixit d’empreses subcontractades amb condicions miserables: fins hi ha salaris de 1000 € i treballs precaris a 5 € l’hora! A l’empresa auxiliar no es paga el plus de drassanes ni es compleixen els mínims de seguretat, de manera que hi creix la sinistralitat. La regulació de subcontractes, la seguretat i el plus de drassanes són les reivindicacions principals. Les lluites al sector de la construcció naval són significatives perquè concentren milers de treballadors/es en zones on encara hi ha el record o la tradició de resistència, com a Ferrol i Vigo, on hi ha hagut un esforç per desplaçar el sindicalisme de pacte social i és present la col·laboració de classes i l’afany per superar els plans de precarització i atomització d’empreses (a la Badia de Cadis ja n’hi ha unes 5.000 per donar feina a 30.000 operaris). En aquests conflictes han estat decisives les assemblees unitàries gairebé diàries per prendre les decisions de si continuar la vaga i de com organitzar-la; també el treball d’extensió a tota la població i el suport solidari a través de les caixes de resistència per fer front a la repressió. Tot plegat reforça la unitat per damunt de la diversitat de sigles, i ajuda a bastir una confiança i identitat de classe que és el que es necessita per superar l’individualisme i el fatalisme que ens imposa la cultura capitalista dominant: la del “no hi ha res a fer” i “s’han de acceptar l’erosió continua de drets o la pèrdua de poder adquisitiu per una competència ferotge entre els de baix”.
El problema de la repressió
La patronal té molts instruments per imposar-se contra la resistència obrera: són ideològics, de propaganda, institucionals i de força. Davant d’una lluita, proven de desacreditar-la als mitjans de comunicació per injustificada, acusar-la de violenta, dividir-la signant un conveni sense consens amb CC.OO. i U.G.T., com ha passat a Cadis, i amb la repressió policial i judicial. Les càrregues policials a cops de porra les complementen amb detencions i multes quantioses a l’empara de la “Llei Mordassa” que, tot i les promeses electorals del PSOE, no s’acaba de derogar i és cada cop més emprada. Fiances de 15.000€ a 40.000 €, com les imposades als detinguts de Cadis, o la condemna a penes de presó per als sis antifeixistes de Saragossa no són tan sols desproporcionades i insuportables per una família humil, són expressions de la parcialitat de la justícia burgesa i de la por a l’extensió dels conflictes en una situació de descrèdit polític i crisi social com l’actual.
Cal, doncs, prevenir la repressió i preparar-nos amb un mínim de formació, suport d’advocats i criteris de seguretat com no marxar sols/es d’un piquet o manifestació, no portar-hi el mòbil que ens hi posiciona i pot entregar tota mena d’informació, o tenir serveis d’ordre que puguin protegir i donar orientació en cas de necessitat. Aquestes són tasques de l’actiu sindical que cal preparar abans de la lluita, perquè no totes es poden improvisar.
El més important per l’avanç de les posicions de classe i de la correlació de forces, que necessitem per aturar les retallades socials que venen i guanyar en condicions de vida i treball, és saber que la lluita sindical és també una lluita política. Ens cal el suport del poble, crear xarxes de solidaritat i unitat amb els moviments socials i les experiències de suport mutu com les de l’habitatge.
La lluita sindical ha de sortir de l’aïllament de l’empresa i arribar a la gent del barri o del poble, facilitant-los canals d’informació i de participació amb assemblees populars obertes i qualsevol mitjans a l’abast com les xarxes socials. Els guanys individuals en salari, horaris de treball i seguretat vindran de la mà de les experiències de lluita i d’organització, que són les que mantenen la consciència de la nostra classe.
Toni Marcó – juliol 2025
Be the first to comment