Contra l’amnèsia sindical

Hi ha dos aspectes de la transacció ( que no transició) des del mode de dominació del règim franquista al nou mode de dominació de la monarquia borbònica, que se solen obviar i oblidar en els actuals debats polítics i mediàtics. El primer és el context geopolític. El segon és analitzar com es va produir la transformació d’un sindicalisme de classe, sociopolític, democràtic i independent del poder patronal i estatal forjat en el tardofranquisme cap a l’actual sindicalisme de concertació i desmobilització que ha apuntalat el règim borbònic fins als nostres dies.

La moguda geopolítica en el marc mediterrani en els anys setanta del segle XX

En els anys del tardofranquisme i en els primers anys del regne borbònic, s’havia produït a l’Estat espanyol un enorme ascens del moviment obrer i popular. No era un fenomen reduït a un sol estat. A l’entorn de la Mediterrània hi havia una dinàmica geopolítica que posava en qüestió l’hegemonia de l’imperialisme i de les classes dominants en els diversos marcs estatals de la lluita de classes.

Alguns exemples: a) el “perillós” model de la Revolució dels clavells (25 d’abril de 1974 a 11 de novembre de 1975); b) la caiguda de la dictadura dels Coronels a Grècia, un país que comptava amb un potent moviment obrer i un gran partit comunista, el 24 de juliol de 1974; c) la potència del moviment obrer a França (vaga general de maig de 1968, continuïtat de les lluites obreres i populars, fins al govern d’unitat de l’esquerra el 21 de maig de 1981), un govern que va tancar el cicle de lluites obreres, i d) a Itàlia, on la Tardor Calenta i l’hivern de 1969-1970 va obrir un cicle de lluites que durà fins a la mort d’Aldo Moro, el maig de 1978. A la riba sud del mar nostre hi havia un estat recentment alliberat de l’imperialisme francès com Algèria; un govern revolucionari i africanista a Líbia així com potents moviments d’alliberament nacional com el Front Polisario; a llevant hi havia la l’OLP ( i dins seu el FPLP) i dos estats regits per un partit arabista i anti-imperialista: Iraq i Síria. La Mediterrània era un mal de cap per als USA i per a les potències europees.

L’imperialisme americà i europeu varen intervenir enèrgicament i coordinadament per a impedir ruptures democràtiques i socials en cap dels cinc estats nord-mediterranis mencionats. L’ «estratègia de la tensió» a Itàlia, les amenaces directes per part dels aparells de l’estat tant a Grècia com a Espanya (1981 i abans), les infiltracions en els moviments de l’esquerra tant política com sindical… estratègies similars però amb un mateix objectiu: integrar del tot els cinc països «prietas las filas, recias marciales» dins el marc geopolític de l’OTAN ( a Espanya, l’any 1982) i de la UE (a Espanya l’any 1986 ). A mitjans dels anys vuitanta l’objectiu imperialista havia estat aconseguit.

Però comencem pel principi

La classe obrera catalana va experimentar un formidable procés de formació com a classe entre principis del segle XX i els anys trenta. El creixement de la seva capacitat de lluita i l’organització es va produir en el si del potentíssim sindicat CNT (en deien: el sindicat) i va sorgir de les entranyes de les fàbriques, tallers i mines fins a ocupar l’espai públic. El camí va ser dur: la vaga general de Barcelona contra la intervenció colonial al Marroc de juliol-agost de1909 (la burgesia la va anomenar “Setmana Tràgica”: perquè els obrers havien pres la ciutat); la pròpia constitució des de baix, de la CNT l’1 d’octubre de 1910; la vaga de 44 dies de 1919, anomenada de la Canadenca que va aconseguir la jornada de vuit hores.

La burgesia espanyola radicada a Catalunya va intentar trencar aquest procés de formació de la classe obrera en tant que classe usant el terrorisme patronal durant el Trienni Negre (1920-1923). Quan no va aconseguir doblegar els obrers va demanar a l’exèrcit espanyol que establís una dictadura. La dictadura de Primo de Rivera va pretendre liquidar el sindicalisme de classe a força de repressió i propiciar un sindicalisme de conciliació. En aquell període, la UGT s’embrutà en la conciliació de classe. Però la burgesia no aconseguí els seus objectius. La dictadura de Primo caigué, fruit de les lluites obreres i de l’ascens del republicanisme popular i democràtic. La CNT ressorgí de la clandestinitat més forta que mai. Va caler el cop d’estat de 1936 ( vençut a Barcelona pels obrers armats) i una guerra civil duríssima, amb genocidi inclòs per a tractar de reduir la classe obrera al no res.

Aquella forma terrorista de dominació que fou el franquisme va segar ben arran: l’exili dels dirigents obrers, els afusellaments, les tortures a les comissaries, els llargs anys de presó per a anarquistes, socialistes i comunistes buscaren doblegar la classe. L’enquadrament obligatori de tota la classe en un sindicat (OSE) que proclamava la fi de la lluita de classes, buscava domar-la i domesticar-la.[2] Calia formar una comunitat nacional de “productores” que incloïa patrons i obrers. El sindicat de classe fou abolit i substituït pel sindicat “vertical”, és a dir, de “col·laboració” forçada de classes. Amb l’Estat franquista establert sota el lema: “Patria, justicia y pan”, les condicions de vida i de treball retrocediren dramàticament.[3] No van tornar a avançar fins després del Pla d’estabilització de 1959, del “desarrollismo” i del rellançament de la lluita obrera. Durant els anys seixanta es va produir un enorme creixement de la lluita social sota la forma de la democràcia obrera. La forma adoptada foren les anomenades comissions obreres escollides a cada centre de treball, responsables davant la plantilla, revocables en el cas d’apartar-se dels acords col·lectius.

Amb el pal… la pastanaga.

Durant la transacció del franquisme al règim borbònic actual, la burgesia pretenia aconseguir allò que li deia en Tancredi al seu oncle el príncep Salina: « Si volem que tot quedi com és, cal que tot canviï».

Per a aconseguir aquest objectiu calia domesticar el potent moviment obrer i popular que obligava a les oligarquies a buscar un nou mode de dominació i de subordinació del poble treballador. El moviment obrer adquirí una potència formidable i creixent fins a 1976. Mirem unes xifres:

Ministeri de Treball				Organització Sindical Espanyola
Any	Nombre conflictes	Treballadors afectats	Hores perdudes	Nombre conflictes	Treballadors afectats
1966	179	36.977	1.478.080	205	93.429
1967	567	198.740	1.887.693	402	272.964
1968	351	130.742	1.925.278	236	144.355
1969	491	205.325	4.476.727	459	174.719
1970	1.595	460.902	8.738.916	817	6.750.900
1971	616	222.846	6.877.543	601	266.453
1972	835	277.806	4.692.925	688	304.725
1973	931	357.523	8.649.265	811	441.042
1974	2.290	685.170	13.989.557	1.193	625.971
1975	3.156	647.100	14.521.000	855	556.371
Font: MOLINERO; YSAS, El règim franquista. Feixisme, modernització i consens, 2003: 125. Elaborat a partir de dades del Ministeri de Treball. “Informes sobre conflictos colectivos de trabajo” i de la OSE, vicesecretaria de Ordenación Social: “Conflictos laborales”.

Recordem les vagues generals a Ferrol (10 de març de 1972); de Vigo (setembre de 1972),  la vaga d’Alcoi (16-18 de gener de 1974);[4] les grans vagues de la construcció a l’Horta de València (la primera va durar del 14 al 27 de gener del 1976, la segona del 12 de novembre del 1976 a l’1 de febrer del 1977);[5]  la vaga general del Baix Llobregat en solidaritat amb Laforsa (15 de gener de 1976),[6] Sabadell (febrer de 1976),[7] Vitòria (3 de març de 1976), les grans vagues de 335.000 treballadors en els entorns industrials de Madrid, ( desembre de 1975. Gener de 1976), o de Sevilla, la lluita per la terra a Andalusia…[8] Aquella classe combativa i organitzada es va convertir en un autèntic mal de queixal per a les classes dominants. La burgesia havia de domar, doblegar i domesticar el moviment obrer. Tenia dos instruments: el pal i la pastanaga. O per dir-ho amb Gramsci: la coerció i el consens.

El pal: recordem els morts de la «modèlica» transició:  134 morts per violència policial entre el decés al llit del dictador Franco el novembre del 1975 i el desembre del 1982.[9] La majoria eren obrers que van ser assassinats en accions vaguístiques o reivindicatives.

Però també calia la pastanaga: integrar/ cooptar/ transformar el sindicalisme de classe en quelcom compatible amb l’objectiu de controlar el canvi. Calia trencar la proposta de  la creació d’una central sindical única sorgida des de baix basada en les comissions obreres elegides i responsables davant dels treballadors de cada centre de treball.

Tant la intervenció política de l’ambaixada d’USA, com el finançament de la Fundació Friedrich Ebert al PSOE i a  la UGT, formaren part de l’ estratègia de fre, control i subalternització d’una classe obrera. Però no tota la socialdemocràcia estava al PSOE i a la UGT. La burgesia no posa els seus ous a la mateixa panera. El trasllat mecànic de la política de govern de concentració des de les cúpules del PSUC i del PCE a l’interior de les CCOO va fer la resta. La democràcia obrera va anar cedint el pas a la construcció des de dalt d’un sindicat funcional al projecte de la transacció.  

La introducció del parlamentarisme en les eleccions sindicals va produir la substitució de la democràcia obrera per la representació deslligada del control i de la sobirania de la classe. Progressivament, la classe va anar perdent la seva capacitat de decidir les plataformes reivindicatives, les formes d’acció, els instruments i ritmes de lluita, la negociació amb la patronal i la decisió final sobre els resultats de la negociació en les assemblees. Com sol passar sempre, el control i fre de la lluita i la burocratització necessitava retallar la democràcia obrera.

La lluita de la base contra el transformisme sindical i la burocratització fou llarga i constant. El seu cant del cigne fou la vaga general del 14 de desembre de 1988.[10] La culminació del procés de domesticació del sindicat fou el sisè Congrés celebrat el 19 de gener de 1996. A Marcelino Camacho no el varen doblegar, ni domar, ni domesticar. [11]

El nostre sindicat, co.bas, prové d’aquelles lluites. A nosaltres com a sindicalistes que ens reivindiquem d’aquell passat gloriós de la nostra classe de fa cinquanta anys, ens resulta essencial analitzar com va ser possible la transformació del potent i operant sindicalisme de classe, democràtic, independent de la patronal, sociopolític i internacionalista de les CCOO, en l’ actual sindicalisme domat, doblegat i domesticat del règim borbònic. Ens és imprescindible fer aquesta anàlisi si volem comprendre com va ser possible que tot canviés però que seguissin en el poder els mateixos de sempre. Ens és necessari trencar la desmemòria col·lectiva sobre el passat de la nostra classe.