Tot just dotze anys després de la derrota de la revolució i la Guerra Civil, una vaga sortida del no-res va fer trontollar els aparentment sòlids fonaments de la dictadura franquista i va obrir les portes d’un nou moviment obrer que s’aniria desenvolupant lentament, contra vent i marea. És important recordar-ho en aquests temps en què els sindicats majoritaris, burocratitzats, han lliurat la seva ànima al diable de la conciliació de classes i s’han convertit en un instrument de la patronal. També val la pena explicar-ho als joves que es creuen les mentides que fomenta l’extrema dreta, segons les quals amb el franquisme es vivia millor.
Ha de quedar clar que la consciència de classe estava sota mínims. La desfeta de la guerra i la brutal repressió posterior havien liquidat el vell moviment obrer. La consciència que hi quedava era primitiva i a curt termini. La gent només pensava a sobreviure i havia acceptat que no hi havia res a fer. La dictadura semblava omnipotent, sobretot després que els guanyadors de la Segona Guerra Mundial li haguessin perdonat la vida.
Fa 75 anys, aquell moviment va néixer sense estructures ni dirigents coneguts, a conseqüència del descontentament acumulat durant més d’una dècada, en què la fam i la misèria es combinaven amb la corrupció i la incompetència del règim. L’apujada de les tarifes dels tramvies va ser tot just un pretext de la població treballadora per expressar el seu malestar. Un dels problemes amb què va haver d’enfrontar-se la dictadura va ser no saber on ni a qui colpejar. La vaga dels tramvies no tenia un nucli organitzador per desarticular, ni uns líders per detenir.
El nostre homenatge a aquells lluitadors desconeguts no ens impedeix comprendre les seves limitacions. Dotze anys després de la derrota, la classe obrera tot just començava a aixecar el cap i mancava d’organitzacions sòlides que poguessin articular la mobilització. La vaga, localitzada a Barcelona i el seu entorn, no va poder estendre’s més enllà per enderrocar la dictadura. Finalment, el cansament i la repressió van fer que els treballadors tornessin als seus llocs de treball. No obstant això, el mal ja estava fet. La llavor estava sembrada. A partir d’aquell moment, ja res no seria igual.
Entre l’1 i el 12 de març, dues vagues generals van fer saltar pels aires l’estabilitat social. Primer va ser la dels tramvies que, convocada per un sol dia, es va allargar cinc dies més. L’atur va ser total. Gent de totes les classes i condicions socials es va negar a agafar els tramvies per anar als seus llocs de treball i va preferir desplaçar-se a peu, encara que això impliqués perdre hores del seu temps. El moviment només va remetre quan el govern franquista, alarmat pel caire que prenien els esdeveniments, va decidir anul·lar l’apujada de les tarifes. Després, quan semblava que tot tornava a la normalitat i ningú no ho esperava, va esclatar una vaga general a les fàbriques i centres de treball, protagonitzada per més de 300.000 treballadors.
Qui va organitzar les protestes? Com en l’obra de Lope de Vega: «Fuenteovejuna, tots a una». A les organitzacions obreres clandestines, la mobilització les va agafar a contrapeu. Encara no s’havien recuperat de la derrota i la repressió obstaculitzava la seva reconstrucció. Els seus militants hi van participar, però no van organitzar ni dirigir res. Una segona versió apunta a l’HOAC i les JOC [1], dues organitzacions cristianes obreristes que, sota la tutela de l’Església, gaudien de llibertat vigilada. No obstant això, el fet que fossin legals no implica que tinguessin la voluntat ni la força suficient per posar en dificultats el règim, per la qual cosa, sense negar la importància de la seva participació, la seva presència no explica el caràcter massiu de les lluites. Una tercera interpretació apunta als mateixos falangistes barcelonins que, enfrontats al governador civil, van promoure la mobilització amb l’objectiu de fer-lo caure. És cert que alguns hi van participar, però van recular ràpidament a mesura que les mobilitzacions s’estenien i es radicalitzaven. Al final, els mateixos falangistes van participar en la repressió, al costat de la policia i la Guàrdia Civil.
Sens dubte, aquests fets van influir en la lenta reconstrucció del moviment obrer que anys després posaria en xec el règim franquista, incapaç ja d’eradicar-lo. Les vagues barcelonines van posar al descobert la feblesa d’un règim que semblava omnipotent i que començava a coquetejar amb les potències capitalistes «democràtiques», en nom de l’anticomunisme, per fer-se perdonar l’error d’haver estat en el costat equivocat a la Segona Guerra Mundial.
Quan i per què neixen els moviments
El triomf de la dictadura i la implantació de l’autarquia econòmica havien sumit els treballadors i les classes populars en una penosa situació de misèria, que es prolongava ja des de feia anys i que es caracteritzava per l’escassetat endèmica dels productes de primera necessitat. El proveïment es duia a terme a través del racionament oficial o del mercat negre. A la penúria calia afegir-hi la irregularitat de l’accés. La gent no podia saber mai si el que els tocava segons el cupó ho podrien comprar, o s’acabaria abans que arribés el seu torn. Si no ho aconseguien, s’havien de resignar o buscar-ho en el mercat negre a un preu molt superior a l’oficial.
La vida quotidiana de la classe obrera oscil·lava entre la fam i la mala alimentació. L’escassetat es complementava amb el mercat negre (tolerat pel règim i controlat per la màfia de l’administració, de la qual n’extreien grans beneficis), cosa que provocava que els preus es disparessin i els salaris resultessin insuficients. Mentre els preus se situaven al nivell del final de la guerra, els salaris havien tornat als de juliol de 1936. A mesura que els anys passaven, la carestia, lluny de solucionar-se, s’agreujava.
Comparat amb el nivell de consum de 1936, el 1949 i 1950 la població barcelonina només va poder adquirir a preu oficial entre el 20 i el 50% de l’oli, entre el 15 i el 35% de l’arròs, entre el 25 i el 50% del sucre, i entre el 15 i el 45% de les patates. Quan no hi havia patates, es menjaven moniatos, i la poca carn que arribava, congelada, es complementava amb alguna arengada o algun ou, quan tenien la sort de poder comprar-los. Com que el cafè era inexistent, se substituïa per malta o ordi. La situació a la resta del país era similar. El 1950 es consumia la meitat del pa, la quarta part de l’oli, la cinquena de patates i la sisena d’arròs que el 1936.
La vida quotidiana de la classe obrera estava sotmesa a la por a la repressió, a la inestabilitat en el treball i a la necessitat apressant de la pluriocupació per sobreviure. Aquesta situació contrastava amb l’opulència i el malbaratament de les classes dominants i dels nous rics del franquisme.
L’alimentació no era l’únic problema amb què s’enfrontaven els barcelonins. La falta d’habitatge era dramàtica. La gent que arribava a Barcelona a la recerca de feina (al camp es vivia pitjor) no tenia accés a l’habitatge i s’amuntegava en barris de barraques insalubres que s’escampaven pels suburbis. Els pocs que tenien la sort de poder accedir a un habitatge amb electricitat havien d’enfrontar-se a les restriccions i els talls diaris.
La incapacitat del règim en el subministrament elèctric era manifesta. No sols els habitatges patien els quotidians talls; les empreses també els patien i es veien obligades a concedir vacances forçades als treballadors perquè no podien mantenir la producció. Per escapolir-se’n, les autoritats atribuïen les causes del desastre a la «pertinaç sequera». El juny de 1949, quan Franco va visitar Barcelona, va haver-hi una certa millora en el cabal dels rius que va permetre augmentar el subministrament d’electricitat, però aviat va tornar tot a la «normalitat». A la fi de 1950, les restriccions, lluny de reduir-se, augmentaven. A primers del mes d’octubre es va anunciar la seva ampliació: durant tres dies es prolongarien 11 hores, des del matí fins a la tarda.
Si la gent encara no estava prou farta de tantes penúries, només va faltar que s’anunciés el tall del subministrament d’aigua a Barcelona, entre les 10 de la nit i les 6 del matí, en ple mes de juliol. La pèssima canalització de l’aigua potable i les deficiències dels serveis municipals en ple estiu van esgotar la paciència dels soferts ciutadans. Ja només els faltava que uns mesos després s’anunciés l’apujada de les tarifes del tramvia.
En aquella època, sense cotxes ni autobusos i amb unes línies de metro limitades, el tramvia constituïa el principal mitjà de transport públic a Barcelona. El desmesurat increment dels bitllets s’afegia a un servei deficient i de molt mala qualitat. Però si algú encara no n’estava prou fart, s’hi va afegir el greuge comparatiu. A Madrid el consistori municipal no va acceptar l’apujada de les tarifes i el Ministeri les va anul·lar. A Barcelona, en canvi, sí que es va aplicar l’apujada perquè ni la CTB (Companyia de Tramvies de Barcelona), que era qui la demanava, ni l’Ajuntament, que era qui cedia el servei d’explotació, ho van considerar necessari.
L’estat del transport públic era una calamitat: el material era vell, brut i mal conservat; hi havia escassetat de vehicles, que eren insegurs i poc puntuals. El caos del metro i els tramvies es veia agreujat pels talls periòdics del subministrament elèctric. Davant les queixes generalitzades de la gent, les autoritats franquistes assenyalaven sempre els usuaris com els culpables de la situació.
És en aquest marc de malestar sense fi en què es publica la notícia, la gota que fa vessar el got de la paciència. El 9 de desembre el Ministeri d’Obres Públiques havia acceptat la petició de la CTB d’augmentar els preus dels bitllets dels tramvies. Per descomptat, enlloc no es deia que el govern de la dictadura invertiria en la millora dels serveis públics. La CTB demanava més diners per compensar la baixada dels seus beneficis a conseqüència del mal funcionament del transport, però ningú no estava disposat a corregir-lo. Una vegada més, eren els treballadors els que pagarien el preu de la incompetència de les classes dirigents.
La guerra havia acabat ja feia dotze anys. Tanmateix, malgrat els intents del franquisme de mantenir el control de la situació, aquesta anava canviant inexorablement. Noves generacions que no havien conegut la derrota s’incorporaven al mercat laboral i no estaven disposades al fet que tot continués igual eternament [2]. La dictadura era forta, però les primeres esquerdes aviat es farien visibles.
La dictadura va treure les seves pròpies conclusions. D’una vaga de consum contra un servei, dirigida contra la incompetència i la corrupció de les autoritats locals, a una vaga contra el franquisme no hi havia gaire tros. Calia impedir la reorganització dels treballadors abans que tot tornés a descontrolar-se. Mentre el capitalisme «democràtic» internacional acudia en ajuda de la dictadura, convertida ara només en anticomunista, la repressió va tornar a colpejar amb ferotgia, però ja no van poder impedir que una lenta recomposició del moviment obrer s’anés obrint pas…
Esclata la rebel·lió
La vaga va esclatar l’1 de març, però va començar a gestar-se un mes abans, el 8 de febrer, quan van començar a circular els primers volants anònims, manuscrits o mecanografiats i en català, cridant al boicot als tramvies. Es denunciava l’augment de les tarifes i el greuge comparatiu que suposava que a Madrid s’hagués anul·lar l’apujada mentre a Barcelona es mantenia.
A mitjan mes, van tornar a aparèixer noves circulars manuscrites, mecanografiades o ciclostilades, enganxades pels carrers i als tramvies. La consigna era que el dia 1 de març no hi pugés ningú («Franco no, tramvies tampoc!»). Els fulls van passar totalment desapercebuts per a les autoritats locals, i si els van detectar no hi van donar cap importància. Al cap i a la fi, no hi havia cap organització legal o clandestina que pogués desafiar el règim.
«El punt de partida de les protestes… era, i és, absolutament desconegut; la descentralització i la difusió en xarxa, a partir de cadenes de contactes, van fer la resta. Grups petits de persones, amics, veïns, treballadors d’empreses, empleats que es coneixien, van ampliar i van estendre les consignes i van ser els primers a actuar a partir del dia 1.» [3]
Les octavetes, una vegada llegides, passaven discretament de mà en mà, sense que semblés que la cosa anava a més. No obstant això, aquella petita espurna, aparentment sense importància, canalitzaria l’enorme malestar existent entre els treballadors i les classes populars, fins a transformar-lo en una veritable explosió social contra el règim que ningú no esperava ni creia possible.
A poc a poc, la crida començava a calar, particularment entre els estudiants i els obrers, aprofitant la celebració de les grans concentracions religioses (la Santa Missió) que celebrava l’Església per aquelles dates, en complicitat amb la dictadura franquista. Des del final de la guerra no s’havien organitzat grans concentracions a Barcelona que no fossin les estrictament militars o falangistes. És possible que els sectors més crítics de l’HOAC aprofitessin l’ocasió per distribuir els fulls volants.
Com sempre passa, va ser entre la joventut, concretament la universitària, on va començar tot. No existia, però, un moviment estudiantil organitzat, ni amb un perfil polític determinat. Excepte el Sindicato Español Universitario (el SEU), controlat per la Falange, no hi havia cap altra organització i l’esquerra tot just comptava amb petits nuclis d’escassa incidència.
El primer incident important va ocórrer el 23 de febrer, amb l’intent de detenció d’un estudiant al carrer de Pelai, quan intentava treure els trolis d’un tramvia. La intervenció policial va provocar un tumult amb la gent que circulava per la plaça de la Universitat. Va ser llavors quan es va produir el primer trencament de vidres. La multitud va envoltar el tramvia, va obligar a baixar els passatgers i va procedir a trencar els vidres. L’altercat va provocar una càrrega policial que va dissoldre la concentració, però que no va fer altra cosa que incrementar la tensió ambiental. A la tarda, centenars de persones van participar en les protestes, que es van estendre per diferents punts del centre de Barcelona. La Universitat es va convertir en un dels punts neuràlgics de l’agitació.
Aviat van començar a córrer rumors que passaria alguna cosa, i que era imminent una vaga dels obrers de la construcció o del metall. La premsa oficial va silenciar els disturbis, però el governador civil, Eduardo Baeza, es va veure obligat a fer una declaració oficial advertint que no es tolerarien nous incidents. Una cosa inaudita en aquells temps. Feia dies que les parets de la Universitat apareixien amb pintades contra l’apujada del transport i hi havia incidents amb els estudiants, però fins a aquell moment les autoritats no els havien considerat importants. El poder local franquista vivia en una realitat paral·lela que impedia comprendre l’abast del malestar social.
El dissabte 24 de febrer al matí, els alumnes de la Facultat de Medicina van assaltar alguns tramvies, en van treure els trolis, en van trencar els vidres i van aixecar les llambordes del carrer de Casanova, enfront de la facultat. Malgrat les càrregues policials, de nou els incidents van començar a estendre’s.
A la tarda, una multitud va tornar a assaltar els tramvies, previ desallotjament dels passatgers. Hi abundaven els estudiants, però començava a generalitzar-se la presència de treballadors que s’unien a la protesta. Els xocs es van succeir pel centre de la ciutat però també van començar a produir-se a Horta, Sant Martí, la Barceloneta i al Paral·lel. Per impedir que els aldarulls anessin a més, la policia, a peu, a cavall, amb moto o amb cotxe, va ocupar les cruïlles, les places i els llocs cèntrics. D’altres escortaven els tramvies intentant impedir els assalts. Hi va haver un centenar de detencions. A la nit, la gent va començar a tornar caminant als seus domicilis per no agafar el tramvia.
El governador civil va ordenar al SEU i a la CNS [4] que prenguessin mesures perquè els seus afiliats no se sumessin als aldarulls. S’havia detectat la presència de falangistes que els aprofitaven per atacar-lo, participant en la convocatòria del boicot i ridiculitzant la seva figura mitjançant fulls volants. La divisió de l’aparell franquista a Barcelona agreujava la crisi. El rector de la Universitat va autoritzar la policia a entrar en el recinte de la Facultat de Medicina, on estaven atrinxerats els estudiants, per acabar amb el focus de la protesta.
Les primeres manifestacions potser no van moure grans masses de població, però estaven creant l’ambient propici per al boicot. La prova era que la mobilització que havia començat amb els estudiants de Medicina s’havia anat propagant per la ciutat i s’havia començat a estendre entre els treballadors. Les ordres del governador als caps del sindicat franquista reflectien una sensació de sorpresa i inseguretat que no va passar desapercebuda.
Alguns consideren que va ser llavors, i no l’1 de març, quan estava anunciat, el començament del boicot als tramvies. La veritat és que en aquell moment va començar a descendir significativament el nombre d’usuaris i també quan la convocatòria es va fer visible entre la majoria de la població. L’ambient es caldejava sense que els comandaments franquistes comprenguessin què era el que realment passava, convençuts que tot es limitava a la feina d’uns pocs agitadors.
El conflicte continuava estenent-se de manera subterrània, lluny de la miop visió oficial que, agafada per sorpresa, no sabia encara com encarar-ho. El fet que el dia 25 fos diumenge i la forta presència policial pel centre de la ciutat havien de ser suficients perquè tot tornés a ser com abans. Els tramvies circulaven amb aparent normalitat, amb els vidres trencats i amb escassos viatgers. Arreu, les converses feien referència als esdeveniments dels dies anteriors, amb una certa sorpresa i satisfacció. A la tarda, els carrers del centre, ocupats per una multitud cada vegada més nombrosa, van tornar a ser l’escenari de nous enfrontaments i atacs als tramvies, i en els quals, malgrat les ordres del governador, van tornar a fer acte de presència grups de falangistes que s’unien a la protesta.
Dilluns al matí la policia va irrompre a l’Escola Industrial perseguint mestres i estudiants. Les detencions van provocar el tancament de les escoles especials en protesta pel succeït. Van ser els universitaris de Medicina els que van iniciar una manifestació en solidaritat amb els seus companys. L’autorització verbal de les autoritats no va ser impediment perquè la policia carregués contra ells. Es van registrar durs enfrontaments a Canaletes i a la plaça de la Universitat. La policia es veia impotent per dissoldre les manifestacions i protegir el transport públic. Va caldre recórrer a la Guàrdia Civil procedent de Madrid, Saragossa i València que acabava d’arribar. En un informe, el cap de policia reconeixia que «la ciutat té l’aspecte d’una població sota l’ocupació policial» [5]. Alguna cosa es mastegava en aquell ambient tens. El conflicte marcava cada vegada més el seu contingut antifranquista, més enllà del merament reivindicatiu.
Els tramvies continuaven circulant, però amb pocs passatgers. Tot un símptoma que alguna cosa passava. La CTB va reconèixer que havia perdut un 25% dels passatgers (alguns parlen que era el 50%) i que aquell dia s’havien produït 185 trencaments de vidres. Per a sorpresa de les autoritats, l’escassa afluència va continuar i es va agreujar encara més l’endemà. Era una veritable reacció ciutadana, una cosa totalment insòlita en plena dictadura.
En vespres de la convocatòria, un fet passava desapercebut per a les autoritats: la implicació creixent de la classe obrera industrial i la població dels suburbis. Ja no era un conflicte estudiantil. A la indignació per l’apujada de les tarifes, calia sumar-hi el malestar per la complicitat descarada del règim amb el mercat negre dels aliments. El dia 28, els vagons anaven pràcticament buits, excepte pels empleats de la companyia i dos guàrdies que els escortaven. Com a contrast, molta gent pels carrers, en els cafès, metros i autobusos. L’expectativa de tothom era què passaria l’endemà.
La vaga dels tramvies
L’1 de març va començar el dia amb els tramvies totalment buits circulant per la ciutat. Grups de treballadors es desplaçaven des de molt primera hora cap a la feina, amb els seus paquets de menjar per no haver de tornar al migdia. Com es podia combatre el boicot? Com impedir que els transeünts es desplacessin a peu? La CTB va reconèixer haver perdut el 97,7% de la recaptació d’un dia laborable. És de suposar que perquè no fos el 100% van haver de cobrar el bitllet als policies de l’escorta, al conductor i al mateix cobrador. La imatge dels tramvies circulant sense passatgers va omplir de satisfacció la gent per l’extraordinari èxit del boicot.
Les protestes es van iniciar en el centre amb l’habitual trencament de vidres al Passeig de Gràcia, les Rambles i la plaça de la Universitat. Al migdia, enfront del mercat de la Boqueria, la gent es va abalançar contra un policia de paisà que colpejava un noi que havia apedregat un tramvia. La intervenció policial va haver d’enfrontar-se amb una multitud que, lluny de fugir, s’encarava. Al final, dos ferits: un guàrdia i un nen ferit de bala. Enmig de la batalla campal, els guàrdies van apallissar un cec que travessava el carrer en el moment de la càrrega.
La mobilització no es limitava als tramvies. Mercats municipals com el de la Boqueria, el del Born o el de Gràcia, símbols de l’escassetat i la corrupció del mercat negre, també van sofrir la ira dels manifestants. El conflicte alliberava la ràbia d’anys d’escassetat sense fi, convivint amb la corrupció del mercat negre.
En alguns barris de la perifèria, els manifestants posaven ciment ràpid a les vies. En d’altres utilitzaven llaunes de betum, ho barrejaven amb potassa, carbó i altres productes i, una vegada ben lligats, les col·locaven en els rails. Quan passaven els tramvies es produïa una explosió i un espès fum negre que obligava empleats i passatgers a baixar-ne.
Els xocs van durar tot el dia. Hi va haver 300 detinguts. A la tarda una manifestació que es dirigia cap al Clínic, on es rumorejava que es trobava el cadàver d’un estudiant assassinat, va ser dissolta pels cossos repressius. En fer-se fosc, milers de persones van tornar caminant cap a les seves llars. Molts camions i automòbils s’oferien espontàniament per portar la gent fins a casa seva. A la nit, els carrers estaven buits i la policia havia pres els punts principals. L’eufòria era general. La població havia plantat cara i demostrat que no estava disposada a agenollar-se. Naixia l’esperança que el règim corrupte podia tenir els dies comptats.
La segona jornada va ser tan intensa com la primera. Cal ressaltar un detall: la convocatòria només era per al dia 1. Que les mobilitzacions continuessin era conseqüència de la resposta espontània de la gent. L’èxit del primer dia i la no-resposta de les autoritats convidava a continuar la lluita fins a aconseguir l’objectiu reclamat. La incompetència del governador no podia ser més gran. Lluny d’intentar solucionar el problema reclamant la baixada dels bitllets, tirava més llenya al foc amenaçant i reclamant que els falangistes, la Guàrdia de Franco, la policia i els funcionaris es desplacessin amb tramvia per donar la imatge de normalitat i que el boicot era un fracàs.
Un altre element important: els obrers que el primer dia es van limitar a no agafar el tramvia es van començar a unir a les protestes. A això cal afegir-hi un altre sector social decisiu que participava en la lluita: el de les mestresses de casa que havien de barallar-se cada dia als mercats. Una trista notícia va radicalitzar les protestes: a les dues de la tarda es va saber que Juan Moreno Ruiz, el nen ferit de bala, havia mort a l’Hospital Clínic. El Juan era fill d’un treballador d’Endesa. La premsa no en va publicar ni una paraula. A la fàbrica Vicente Illa, al Poblenou, els obrers van col·locar una biga impedint el pas dels tramvies, que va haver de ser retirada amb una grua. Quan la policia va voler fer una detenció, l’amplitud de les protestes els va fer desistir. A ENASA, al barri de Sant Andreu, també van intentar fer detencions, però l’actitud dels treballadors ho va impedir.
El règim franquista, conscient que la situació se li escapava de les mans, va acordar el tancament de la Universitat i dels col·legis d’Ensenyament Superior. Però arribava tard: les classes ja havien estat suspeses pels estudiants. A la tarda van esclatar violents enfrontaments al carrer de Pelai i la plaça de Catalunya. Els guàrdies disparaven amb bales de fogueig i els manifestants responien amb pedres. La policia muntada va ser retirada per la seva ineficàcia enfront d’una multitud cada vegada més compacta. Enmig d’aquests esdeveniments, aquell mateix dia es va formar un comitè de vaga integrat per militants del MSC, FNC, CNT, UGT, UDC i el PSUC, però no va tenir cap ressò i probablement gairebé ningú no se’n va assabentar. Mai més ben dit, eren un zero a l’esquerra.
El dissabte 3 va ser com els dies anteriors. Les protestes i els enfrontaments van continuar, mentre els tramvies circulaven buits. A la tarda, més manifestacions i càrregues policials. La multitud, cada vegada més nombrosa, es desplaçava des de la perifèria cap al centre. Ocupava els carrers i apedregava els tramvies amb els policies a l’interior. La desmoralització començava a afectar els cossos repressius, que se sentien impotents per controlar la situació.
El que més inquietava el règim franquista era que els incidents començaven a estendre’s a altres poblacions barcelonines i a tenir ressò a la resta de l’estat. L’exemple podia prendre volada i posar en perill la dictadura. A Mollet, per exemple, alguns autobusos, tots de la CTB, van ser apedregats aquell matí i a l’Hospitalet s’iniciava una campanya contra una empresa de transport local que podia acabar malament. Calia fer alguna cosa.
El sistema es mou
Veient com la situació prenia un caire cada vegada més lleig, els presidents de les principals empreses de Barcelona es van reunir per proposar, prèvia visita al governador civil, una solució al Ministeri d’Obres Públiques per tal que desactivés la protesta. El governador va fer una declaració en la qual va començar a canviar el to, passant de les amenaces i les clàssiques referències als «agitadors professionals» a les promeses vagues que no comprometien a res. Alguna cosa s’estava movent.
La burgesia comprenia millor que els capos locals del sistema què era el que estava passant. Objectivament, les protestes no anaven dirigides contra la CTB, l’Ajuntament o el governador, sinó que apuntaven al cor del règim per la seva incapacitat de superar la misèria després de dotze anys d’acabada la guerra. La rebel·lió es radicalitzava i en l’aparell franquista no s’assumia encara la idea que calia tirar enrere l’apujada de les tarifes, o anunciar noves inversions per millorar el transport públic. Els semblava un signe de feblesa inacceptable. Ni tan sols estaven disposats a desviar la seva responsabilitat culpant la incompetència de la CTB. El temps constrenyia i s’havia d’acabar amb el conflicte abans que fos massa tard i la situació es tornés ingovernable.
Les cambres de comerç, indústria, sindical agrària i propietat urbana, el Foment del Treball Nacional, la Societat Econòmica d’Amics del País, l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre i les grans corporacions que representaven els interessos de la burgesia catalana… tots hi van participar. La reunió va aprovar una proposta que es portaria a Madrid perquè fos aprovada pel Ministeri: la retirada immediata de les noves tarifes.
Diumenge al matí, els representants empresarials es reunien amb el governador abans de portar la proposta a Madrid. La patronal volia resoldre el conflicte com més aviat millor, però deixant clara la seva adhesió i lleialtat al règim franquista. El governador, a contracor però temorós que Madrid ho interpretés com un signe de la seva incapacitat per trobar una solució, insistia que era un problema d’ordre públic i que, com a tal, s’havia de tractar. La CTB, que havia perdut el 100% de la recaptació, estava disposada a demanar la revisió de les tarifes, la fi de les protestes i la tornada a la normalitat.
Els falangistes de la CNS, per la seva part, no estaven disposats a quedar-se en un segon pla enfront del governador i un grapat de burgesos oportunistes. S’havien de fer perdonar la seva participació en les mobilitzacions i exigien una solució en la qual poguessin jugar un paper decisiu. Per pressionar i fer-se veure, els dirigents van convocar les «juntes econòmiques i socials» dels sindicats de Barcelona i els enllaços sindicals per a una reunió el dimarts següent.
El Barça és més que un club
Totes les expectatives estaven posades en el partit de futbol que s’havia de celebrar aquell mateix dia a la tarda a les Corts (Camp Nou a l’original, tot i que el camp actual és de 1957) entre el Barça i el Santander, amb la mobilització social que comportava, aglomeracions i desplaçaments. Era un dia molt fred i plujós i la gent hauria de venir des dels barris fins al camp. Utilitzaria els tramvies per desplaçar-se? Si això passava, es podria considerar que la vaga quedaria ferida de mort.
Era el quart dia de vaga i la gent continuava obstinada a no pujar als tramvies. A la tarda, la gran massa de socis del club va assistir al partit de futbol, que va acabar amb un triomf ajustat del Barça. A la sortida, i per ordre del governador civil, la CTB havia posat serveis especials de tramvies per als socis. Ell mateix s’havia desplaçat d’incògnit davant les instal·lacions esportives per comprovar si la seva maniobra tenia efecte.
A la sortida de les Corts, i malgrat la pluja, desenes de milers de socis, de mal humor pel pèssim partit que havien hagut d’aguantar, van començar a desfilar cap a casa seva… caminant. Ningú no va pujar als tramvies que els esperaven buits. El governador, des del seu automòbil, va poder comprovar, per a la seva desesperació, com la maniobra fracassava estrepitosament. Els socis preferien mullar-se i passar fred caminant pel carrer abans que perdre la dignitat pujant als tramvies. Els dies del governador estaven comptats.
El triomf de la lluita
L’endemà, i malgrat la pluja, les autoritats contemplaven atònites com els tramvies continuaven circulant buits. Això semblava que no s’acabava mai. Per a més inri, la premsa del règim donava a conèixer la notícia de la dimissió de l’alcalde de Barcelona per «qüestions de salut» i la Delegació Provincial dels Sindicats demanava tornar a la feina i la tornada a la normalitat. Però la resposta de la població continuava sent sempre la mateixa: els tramvies continuaven circulant sense passatgers.
La confusió era general. A la tarda, reunits a la Cambra Oficial d’Indústria, la CTB va suggerir una tarifa per trajectes que suavitzés l’apujada. La idea va ser rebutjada pels assistents. Tampoc no es va acceptar que l’Ajuntament subvencionés la companyia. Com sempre, deien que no tenien diners. Finalment es va acceptar la retirada: «Una solució provisional, consistent en el restabliment de les antigues tarifes de tramvies, mentre es procedeixi a l’estudi de les que amb caràcter definitiu hauran de regir, satisfent a la CTB la quantitat necessària per rescabalar-la de la minoració d’ingressos que suposa la tornada a les tarifes antigues» [6].
Era un desastre, però calia trobar una solució com més aviat millor: Barcelona portava cinc dies sense control. Per a la gent, en canvi, era un èxit desbordant. Ningú no podia preveure un triomf de tals dimensions. Uns dies abans, a ningú no li hauria passat pel cap el que estava passant, i menys encara que el règim franquista hauria de recular.
A la matinada de dilluns, un telegrama procedent del Ministeri d’Obres Públiques, dirigit al governador civil, autoritzava la suspensió temporal de les últimes tarifes mentre s’estudiava una solució definitiva. La dictadura franquista estava realment preocupada. Conscient que podia haver estat pitjor, molt pitjor. Que una protesta que només plantejava el rebuig a l’apujada de les tarifes hagués evolucionat tal com ho va fer era molt inquietant.
La premsa i els mitjans de comunicació es van afanyar a publicar l’ordre procedent de Madrid. Els falangistes, el governador civil, les corporacions que representaven la burgesia catalana, tots estaven satisfets. Des de l’òptica del règim, tot estava definitivament resolt. Havia estat un mal somni, però per fi tot tornaria a la normalitat… O això creien.
Qui va dir que segones parts mai no van ser bones?
Diumenge, el delegat provincial de la CNS, Claudio E. Sánchez, havia convocat tots els comandaments i enllaços sindicals de Barcelona a una reunió on s’explicaria el paper decisiu que havia tingut en la solució del conflicte enfront de la vacil·lació de la burgesia i les reticències del governador civil. Ara calia tornar tots a la feina.
La composició dels quadres sindicals de la CNS era desconeguda per a tots. Calia tenir en compte que una gran part dels enllaços no era falangista ni se sentia propera a aquests. Un important sector era afí als sectors crítics de l’HOAC i de les JOC, i no es coneixia fins on arribava la influència del PSUC o de la CNT [7]. La confluència de tots aquests elements va ser sens dubte determinant en la vaga general que estava a punt d’esclatar.
El delegat provincial va començar la reunió vantant-se de la decidida actuació de la CNS, que havia fet possible la baixada de les tarifes. La resposta dels assistents va ser freda, molt freda. Algú va cridar que la CNS no havia jugat cap paper i que tot el que s’havia pogut aconseguir era gràcies a la lluita del poble. La intervenció anònima, per contra, va ser molt ben rebuda pel públic. Els buròcrates van cridar a donar per finalitzada la vaga i tornar a la feina. El nerviosisme es va transformar en una protesta irada. La totalitat dels assistents va començar a reclamar l’alliberament dels detinguts i a insultar els dirigents. La resposta d’aquests negant els fets va transformar els crits en tumult.
A la tensió encesa en una sala abarrotada on no hi cabia ni una agulla, s’hi afegia la presència al carrer de més de 2.000 enllaços que no havien pogut entrar per manca d’espai. Enmig del descontrol, algú va cridar: «Menys xerrameca i més augment de salaris!». La intervenció va convertir el tumult en una explosió social. Un altre va proposar l’ocupació de les instal·lacions fins que els detinguts fossin alliberats i hi hagués una promesa en ferm d’un augment salarial. L’hostilitat de la gent va fer que els perplexos buròcrates de la tribuna marxessin sigil·losament per una porteta del darrere abans que a algú se li acudís anar per ells.
Convertida la reunió en una improvisada assemblea, es va advertir que la intervenció policial era qüestió de temps, i que si les reivindicacions no eren ateses calia anar a la vaga. Per decisió unànime, es va decidir enviar una delegació per entrevistar-se amb el governador civil i fer-li arribar les seves reivindicacions. La vaga resposta d’aquest va fer que els assistents fossin encara més reticents a marxar. Quan la policia va desallotjar l’edifici a les 4 de la tarda, l’assemblea ja havia acordat la vaga per al següent dilluns 12 de març.
De nou, les autoritats franquistes van menysprear el que allí havia passat, sense comprendre que estaven sobre un volcà a punt d’esclatar. Van atribuir l’altercat de la Via Laietana a una mostra de mal humor per la tensió acumulada aquells dies i van considerar que era impossible que la vaga prosperés. Els dies anteriors a la convocatòria van transcórrer amb aparent normalitat. El boicot als tramvies ja era passat i l’ordre imperava als carrers i en els centres de treball. Mentrestant, la consigna de la vaga general s’anava transmetent pertot arreu.
La vaga general
El dilluns 12, la vaga es va llevar d’hora. S’havia convocat a Barcelona i a les ciutats industrials de l’entorn: l’Hospitalet, Sant Adrià, Montcada i Reixac, Santa Coloma i Badalona, però no se sabia quin abast tindria. Al Poblenou, a les grans fàbriques de MACOSA i ENASA (la Pegaso), una gran part de la plantilla, coneixedora de la convocatòria, ja no hi va assistir. Els que van anar a treballar eren els que estaven a prova, temorosos de perdre la feina. Un grup de dones que donava suport a l’atur es va presentar davant les portes de les empreses per increpar els escassos obrers que s’havien presentat («No teniu collons!», «Covards!», «Gallinetes!», «Esquirols!»…) i apedregar-los. Poc després aquests, avergonyits, se sumaven a la vaga. A la fàbrica Illa, al carrer de Pere IV, on treballaven 500 obrers, es va parar des de primera hora del matí sense saber si la convocatòria funcionava o no, gràcies a la intervenció de militants del PSUC i de la CNT.
En alguns barris on es combinaven petites i mitjanes empreses, com al Raval o el Poble-sec, per solucionar la desconnexió que hi havia es van organitzar massius piquets que es desplaçaven empresa per empresa per ampliar la protesta. En algunes, els treballadors, temorosos que la vaga fos un fracàs, esperaven l’arribada de les columnes per abandonar els llocs de treball. En unes altres, s’hi havien sumat des de primera hora del matí. El gran èxit del boicot als tramvies dels dies anteriors animava els treballadors a donar suport a la nova protesta.
De nou, els mercats municipals van ser el centre d’atenció dels piquets. Les columnes hi entraven per demanar suport i obligar a tancar les parades. D’aquesta manera s’ampliava el ressò de la vaga i s’hi incorporava un dels protagonistes principals: les dones treballadores (com a mestresses de casa, dependentes o obreres). A mesura que avançava el dia, el centre de la ciutat es convertia en un formiguer de gent. El caràcter massiu de la protesta impedia a la policia carregar contra els manifestants. En algunes empreses com Elizalde, que per la naturalesa de la seva feina havien estat militaritzades, alguns treballadors van secundar la vaga, conscients que l’endemà serien detinguts i acomiadats. L’atur va aconseguir afectar fins i tot els barris burgesos de la ciutat, on els col·legis van acabar suspenent les classes.
La vaga va afectar fins i tot els serveis de llum, gas, aigua o telefonia. Es calcula que va ser secundada per més de 300.000 treballadors, que van arrossegar una multitud de comerciants, funcionaris, estudiants… La mobilització havia paralitzat per complet la ciutat. Des dels barris obrers de la perifèria una multitud sense final va començar a desplaçar-se cap al centre. A la tarda una gegantina manifestació va ocupar els carrers de Barcelona, sense que la policia i la Guàrdia Civil poguessin fer gran cosa per detenir-la.
En la confluència del carrer de Rosselló amb Gaudí, la gentada va cremar un tramvia. Al passeig de Sant Joan amb Diputació va haver-hi un intent d’assalt de la Companyia de les Aigües. Una cosa semblant va passar amb els edificis oficials, com la Delegació de Proveïments, on va haver-hi durs enfrontaments amb la policia, ajudada per grups de falangistes i de la Guàrdia de Franco. A la plaça de Sant Jaume, els manifestants van apedregar l’Ajuntament, trencant el rellotge de la façana i els vidres de les finestres. Una furgoneta que es trobava al davant va ser incendiada. Quan van acudir els bombers, la multitud els va increpar i va tallar les mànegues perquè no poguessin apagar el foc. Finalment van decidir retirar-se davant l’aplaudiment general.
A l’Hospitalet un tren dels Ferrocarrils Catalans va ser apedregat. La intervenció de la policia va causar un mort, un ferit greu i 20 ferits lleus. Cap al migdia la gent va intentar assaltar la CNS i es va desplaçar cap al Govern Civil, on els esperava la policia. Després van tornar cap a l’edifici de Correus, on va haver-hi una altra càrrega amb el resultat d’un mort.
Les emissores de ràdio van difondre els comunicats oficials en els quals s’acusava els agitadors professionals de manipular el malestar social per dur a terme els seus tèrbols propòsits. Es va amenaçar amb represàlies si no es tornava a la feina i es va advertir els empresaris que no col·laboressin amb els seus treballadors. El règim intentava recuperar el control. Per art de màgia i davant el perill, les diferents fraccions del règim enfrontades es van unir sense dir ni piu darrere la figura del dictador. Més de 5.000 falangistes i guàrdies de Franco es van desplegar per la ciutat anant a les fàbriques per evitar el tancament d’aquestes. Des de Madrid i València van començar a arribar trens amb reforços policials per fer front a la situació.
El segon dia de vaga, i malgrat l’exèrcit policial que ocupava la ciutat, més de 150.000 obrers van continuar l’aturada contra vent i marea, en solidaritat amb els detinguts el dia anterior. Si la mobilització s’afeblia a Barcelona, s’estenia i es reforçava a la perifèria. L’atur a Terrassa, Sabadell, Badalona i Mataró era total. La policia i la Guàrdia Civil recorrien els carrers obligant a obrir els comerços. El problema era seriós i en aquesta ocasió la dictadura actuava amb decisió. Mentre vaixells de guerra entraven al port de Barcelona, el govern enviava tropes a Astúries, temorós que esclatés una nova insurrecció minera. Ja se sap: la tradició i la memòria històrica.
Malgrat el valor i la determinació dels treballadors, l’atur va començar a afeblir-se. Si el dia 12 havien estat més de 300.000 els vaguistes, el 13 es va reduir a 150.000 i el 14 ja només eren uns 70.000. La repressió, el cansament i la falta de diners per poder alimentar les famílies començaven a fer efecte. Malgrat els esforços del règim per aixafar la revolta, la vaga remetia però es resistia a desaparèixer. El dia 15 tot havia tornat a la normalitat sota l’atenta mirada de la policia i la Guàrdia Civil que patrullaven pels carrers de les poblacions.
Conscient de la gravetat dels fets, el règim va iniciar la seva resposta implacable. Els detinguts van ser acomiadats ipso facto de les empreses on treballaven, mentre es duien a terme duríssims descomptes a la nòmina de les plantilles per la vaga. Fins i tot els empresaris van ser advertits que, si no duien a terme els descomptes, serien ells els sancionats.
Mentre la repressió s’executava, el règim feia el seu balanç dels fets. No podien esbrinar qui estava darrere de tot perquè mai no hi va haver un nucli organitzador darrere [8]. Malgrat això, es va detectar el sorgiment d’un nou sindicalisme que no podia identificar-se amb el de 1939. Molts dels nous lluitadors procedien del catolicisme obrerista que evolucionava cap a l’esquerra i que confluïa amb el sindicalisme clandestí de l’esquerra. La vaga s’havia forjat entre els enllaços que oficialment pertanyien al sindicat franquista. El sindicalisme falangista o nacionalcatòlic no tenia la capacitat per impedir la infiltració de l’oposició antifranquista clandestina.
Les dues vagues no havien derrocat el règim, però aquest havia notat el cop. A més d’anul·lar l’apujada de les tarifes dels tramvies, l’alcalde, el governador civil i el delegat provincial de la CNS van dimitir o van ser substituïts. El règim necessitava caps de turc per justificar el revés.
Havia quedat clar que el règim podia ser combatut, però calia fer-ho de forma organitzada. La no-existència d’un moviment obrer articulat i la manca de dirigents que apuntessin més amunt van donar al règim temps per reaccionar. Quan la protesta va poder estendre’s a tot l’estat, la dictadura ja estava preparada. L’intent de vaga a Madrid va ser un fracàs, a Astúries finalment no va passar res i a Granada va haver-hi un petit brot de protestes a la Universitat que va ser ràpidament sufocat.
La mobilització havia estat un gran èxit. Havia sorgit del no-res i havia aconseguit una participació tan massiva com inesperada. Sens dubte va ser un punt d’inflexió des del qual va partir l’antifranquisme cap a la seva lenta reconstrucció. Quan el 1957 es va tornar a cridar al boicot dels tramvies, tots pensaven en la gesta del març de 1951.
Notes:
[1] HOAC (Hermandad Obrera de Acción Católica) i les JOC (Juventudes Obreras Cristianas).
[2] Al costat dels enllaços sindicals d’origen catòlic o vinculats a l’HOAC, hi havia altres elements identificables el 1951. Probablement, treballadors vinculats a la CNT i al PSUC que havien sobreviscut a la repressió, obrers relativament joves que s’havien incorporat al llarg dels anys quaranta… El malestar començava a manifestar-se de la mà dels treballadors sense un perfil sindicalista molt marcat, sense organitzacions darrere, sense una preparació prèvia important… catòlics, anarquistes, cansats de tanta misèria de tants anys.
[3] La vaga dels tramvies, pàg. 171. Francesc Vilanova i Vila-Abadal.
[4] El SEU (Sindicato Español Universitario) i la CNS (Central Nacional Sindicalista).
[5] La vaga dels tramvies, pàg. 137.
[6] Op. cit., pàg. 211.
[7] Alguns atribueixen l’organització de la vaga al PSUC. Sense desmerèixer la presència i la participació de militants comunistes a primera línia, juntament amb la resta de l’esquerra, està clar que va ser a títol individual. El PSUC era encara massa feble a l’interior del país i la vaga dels tramvies els va agafar a contrapeu. Ningú no creia seriosament que les coses arribarien tan lluny, convençuts que tot quedaria en un aldarull sense conseqüències.
[8] El juliol, i com a part de la repressió per les dues vagues, fou detingut Gregorio López Raimundo, responsable del PSUC a la clandestinitat.