SITUACIÓ DE LA CLASSE TREBALLADORA DE CATALUNYA
L’evolució de l’atur, tipus de contractes i la precarietat, amb la reforma pactada ugt i ccoo amb CEOE
Informe a la Assemblea
A Catalunya som 3.004.000 assalariats, dels quals al Sector públic som 490.300 (355.500 indefinits i 134.800 temporals) i al Sector privat som 2.514.000 (2.218.000 indefinits i 295.000 temporals). Actualment, hi ha 560.000 autònoms (21.270 a agricultura, 37.000 a indústria i 69.000 a construcció i 426.000 a serveis) segons les estadístiques oficials .
La majoria avui són del gran sector serveis, més de 2.267.000, i són 613.000 a sectors de la indústria (la globalització capitalista n’ha fet reduir el nombre), 196.000 a la Construcció i només 43.000 a l’agrícola.
Cal destacar que al sector turístic són 428.000, a sanitat 329.000, a educació 285.000, a comerç 283.000, al transport i emmagatzematge 194.000, al sector cultural 175.000 i 122.000 al sector TICs.
L’atur està per sobre del 10%, però entre la gent jove, menor de 24 anys, està per sobre del 22%. La taxa d’activitat, gent disposada a treballar entre 16 i 65 anys, és del 60% i la taxa d’ocupació 54%. El sud de la UE té assignat un lloc determinant en el repartiment que fa el gran capital europeu, són els serveis. Per tenir democràcia i no dependre, amb sobirania alimentària, energètica, etc, caldria modificar aquesta realitat.
La reforma laboral que no es va derogar, com va prometre el PSOE-UP, i que es va acordar amb Cs i UP Navarra amb el vot del diputat extremeny del PP, ha desenvolupat una polèmica en premsa pel que fa als contractes indefinits que ara són fixos-discontinus. Per ara reconeixen que a Catalunya són més de 196.000 i que 177.000 no són classificables en aquesta forma de comptar. Els fixes que no tenen jornada completa, sinó només jornada a temps parcial, són més de 612.000, el que significa una precarietat salarial a molts sectors. La realitat és que aquesta reforma laboral ha servit principalment per maquillar les estadístiques de contractació indefinida amb el nou tipus de contracte fix discontinu i per consolidar i apuntalar la precarietat i l’acomiadament a baix preu.
Era millor la reforma que van proposar en coherència la gent de Bildu, ERC, BNG i CUP, però l’actitud de Junts i PNV va ser l’excusa per no pactar amb PSOE-UP que van prioritzar portar un acord tancat amb la CEOE al Congrés dels diputats, on la CEOE va exigir que no es toqués ni una coma. Ara han quedat pendents de recuperar els salaris de tramitació (cobrar salaris des de l’acomiadament fins la sentència quan surt com improcedent), els 45 dies per any amb 42 mesos de màxim en lloc de 33 dies i 24 mesos màxim en aquests casos; la limitació total de la subcontractació (que el Ministeri de Treball va proposar prohibir que les empreses subcontractessin altres treballadors per realitzar la mateixa activitat empresarial); i la garantia de condicions quan el PSOE va dir, responent a la lluita de les contractes de Movistar en una proposta de llei “a igual treball igual salaris-condicions” aplicant el mateix conveni col·lectiu que el de l’empresa a on s’està treballant (sempre superior al conveni de sector a molts llocs com passa amb les Kellys i els convenis d’ Hotel superiors al de Hosteleria). Si governa la dreta es pot imposar una reforma laboral sense consens i sense els sindicats. Però si governa “l’esquerra” no es pot aprovar sense el vistiplau de la CEOE.
El PSOE ja ho va fer el 2010, quan va legalitzar les ETTS en molts sectors on estaven prohibides, va facilitar el despenjament salarial als convenis i va facilitar l’acomiadament augmentant les causes. En resum, mentides i més mentides del que va dir i signar el PSOE: “Les forces polítiques que subscriuen aquest acord es comprometen a derogar de manera íntegra la Reforma Laboral de l’any 2012 impulsada pel Partit Popular”.
També la Yolanda Díaz assegurava que “derogaria la reforma laboral malgrat totes les resistències”. El Ministeri de Treball defensa introduir-hi un percentatge màxim del 15% de temporalitat a les empreses. Hauria estat millor recuperar una normativa molt positiva per prohibir la temporalitat abusiva a les empreses. Aquests límits van ser suprimits en la reforma laboral del 1984. Hi ha hagut una oportunitat històrica per recuperar-los, però a última hora s’hi ha renunciat.
L’evolució del salari mínim i l’evolució dels salaris en convenis.
El Parlament de Catalunya va acordar impulsar des de 2019 un salari mínim de referència català (SMR) superior a 1.300 euros mensuals, però la patronal no vol seure a negociar i els 2 sindicats institucionals (ccoo-ugt) no volen lluitar majoritàriament per això. Seria una llei per totes les treballadores, si fos un pacte entre sindicats i patronal.
Però jurídicament, les competències són estatals i no les volen descentralitzar al Parlament. Es podria desobeir o utilitzar una tècnica legal com ha fet algun Land d’Alemanya, on si ha fixat a nivell regional un altre salari diferent del mínim de 12€ per hora que tenen allà. De fet, els convenis sectorials com el del metall per províncies ja donen aquestes diferències (per exemple a Barcelona paguen més que a Girona o a Tarragona es guanya més que a Lleida). La pèrdua de poder adquisitiu és una prioritat a recuperar en els convenis, als del sector públic i als privats, amb clàusules de revisió salarial per incorporar la desviació.
Des de co.bas recordem que són necessaris més de 1300€ nets per viure. Per independitzar-se un jove amb un lloguer modest, cal arribar a complir la carta social europea que diu: El Mínim ha de ser un 60% del salari mitjà. Això no es compleix ni en el cas de Catalunya i cal apujar els salaris enfront del pacte d’encaix que consolida la pèrdua.
El salari mitjà anual a Catalunya és de més de 28.145€, però la bretxa salarial continua, les dones tenen una mitjana de 25.015€ l’any i els homes de 31.212€. Això encara és pitjor a les pensions, on la diferència és de 500 € al mes entre les pensions que perceben els homes i les dones.
La desigualtat es mesura també amb Indicadors de desigualtat de la distribució de la renda com l’índex de GINI i no varia gairebé, es manté entorn del 0,3. El coeficient de GINI un nombre entre 0 i 1, on 0 es correspon amb la perfecta igualtat (tots tenen els mateixos ingressos) i 1 es correspon amb la perfecta desigualtat (una persona té tots els ingressos i els altres cap). https://www.idescat.cat/indicadors/?id=anuals&n=10412
Extrema pobresa i risc d’exclusió social, quina és la renda de suficiència; com mesuren la pobresa?
Els ajuts a les persones que treballen o no són en funció de l’indicador de renda de suficiència de Catalunya (IRSC), amb el valor inclòs en la Llei de pressupostos de la Generalitat i en referència a l’IPREM (és l’indicador similar estatal) en la llei de pressupostos de l’Estat vigents. Són indicadors per tenir accés a ajuts com beques menjador o a l’habitatge.
L’extrema pobresa supera les 600.000 persones (mesuren gent per sota del 40% de la renda mitjana) i la taxa de risc de pobresa o exclusió social, l’anomenada taxa AROPE, a Catalunya ha estat del 24,7% al 2022 1,6 milions https://www.ccma.cat/324/linfern-burocratic-dels-ajuts-a-la-pobresa-que-arriben-a-una-infima-part-dels-necessitats/noticia/3239874/
AROPE: aquest indicador va més enllà de la visió monetària que ofereix la taxa de risc de pobresa, i recull tres factors diferents: % de població que es troba en situació de risc de pobresa + % de població en privació material greu i % de gent que viu en llars amb intensitat de treball molt baixa (poca feina, a temps parcial i precària) https://www.20minutos.es/noticia/5121699/0/24-7-poblacion-cataluna-riesgo-pobreza-exclusion-social-2022/
La renda bàsica podria acabar amb tot això, si fos acompanyada de la reforma fiscal i del repartiment del treball, però mentrestant cal millorar la situació o reduir les denegacions de l’IMV (3 de cada 4) i RGC en similar %. Des de co.bas fa anys que vam ser promotors amb Arcadi Oliveres de la ILP per la RGC i la comissió de seguiment, per això seguim exigint que els perceptors de la prestació de l’ingrés mínim vital, de la Seguretat Social, tinguin dret que els sigui complementat amb un complement de renda garantida de ciutadania per l’import necessari per a arribar a la quantia de la renda garantida de ciutadania vigent en cada moment i actualitzant com l’IPC, és a dir del 100% de la quantia de l’indicador de renda de suficiència de Catalunya (IRSC). I amb prestació complementària per infància.
Exigim unitàriament per 2023 aquestes quantitats segons sigui el nucli de convivència familiar: dels 717 € actuals per 1 persona a 874,86 euros, 2 persones 1.312,39 euros, 3 persones 1.443,26 euros, 4 persones 1.574,77 euros, 5 o més persones 1.749,72 euros.
Hem intentat desenvolupar amb altres sindicats la Renda Bàsica universal i incondicional per fer front a la burocràcia que ha suposat demanar aquests ajuts contra la pobresa i l’exclusió. La realitat és que el PSC, en els darrers pressupostos de la Generalitat, ha obligat a paralitzar la prova pilot que es volia fer a Catalunya.
L’evolució dels accidents de treball i de les normes de salut laboral amb les mútues i les baixes per IT
Continuem estant al voltant dels 200 mil accidents de treball a l’any, 16.000 “in itinere”, la majoria lleus. 93.000 sense baixa i 90.000 amb baixa per accident, dels quals van ser greus prop de 500 i 69 mortals durant el 2022. Sabem que s’han incrementat molt les malalties mentals després de la pandèmia, les dependències de substàncies (farmacèutiques, legals o il·legals) i sabem que l’estrès en el treball és causa de moltes malalties.
Per això cal continuar impulsant les avaluacions de riscos psicosocials, exigint a la Inspecció de Treball que intervingui. 69 morts a l’any no és de rebut i sabem que moltes petites empreses oculten com lleus els que no ho són tant. L’espectacle de prioritzar la productivitat més impresentable és el de la telefonista morta en un call center de trucades i l’obligació a totes les treballadores de no parar d’agafar trucades durant les dues hores que el cadàver era a la sala, o el treballador ferit en accident laboral que, per no tenir ni contracte, el van deixar a la porta de l’hospital.
A co.bas hem donat sempre molta importància a aquest tema des de la seva fundació amb les contractes de Movistar, fent reunions de coordinació del comitè de Telefònica amb tots els delegats de les empreses on s’externalitza el treball, implicant a les plantilles de l’empresa principal i les de la cadena de subcontractació. Les treballadores del SAD actualment estan denunciant la falta de mitjans per evitar esquenes destrossades per aixecar malalts a pols. Quan la pandèmia, vam portar mascaretes a les residències que no en tenien i vam denunciar a la tv l’incompliment impresentable de les empreses Eulen, Sacyr social, etc. Hem guanyat la primera sentència on es demostra que emmalaltir per falta de EPIs durant la covid és accident de treball.
La conflictivitat en número de vagues, al sector públic i al sector privat
Els límits dels ajuts dels ERTOs amb la pandèmia i la continuada deslocalització de grans empreses (Nissan, Boix,..) no han tingut la resposta que necessita la classe treballadora. Són desenes de milers els i les afectats/des per EROs que autoritza la Generalitat, i uns altres més des del Ministeri de Trabajo, per empreses que estan a més d’una CCAA. Molts llocs de treball que venen després es generen en precari, amb sous inferiors i cal reconèixer que les negociacions no tenen una correlació de forces. Aquesta incapacitat de no voler demostrar la utilitat del conflicte es veu reflectida en la reducció de lluites, de vagues, de nombre d’hores. En els 10.032 centres de treball l’any 2022 dels 365.488 treballadors convocats van fer vaga només 43.214. Ni la campanya salari o conflicte dels sindicats pactistes, ni la dels sindicats alternatius més combatius ha tingut una traducció material entre la classe treballadora catalana. La mitjana no arriba a 300.000 persones que fan vaga cada any.
Les mobilitzacions més massives continuen sent les del 8 de març feminista i l’11 de setembre pel dret a l’autodeterminació- La següent va ser la de 40.000 persones al carrer contra l’ampliació de l’aeroport a Bcn, però ni l’1 de maig hi arriba, ni les bones manis de les pensions amb la Marea i unitat sindical han sigut massives. Tenim una tasca d’anàlisi i de millorar la feina sindical amb el jovent, per construir poder de classe enfront els grans problemes i crisis que patim: crisi financera i deute, crisi i guerra econòmica (EEUU-Xina), invasions com a Ucraïna, el perill de guerra nuclear OTAN-Rússia, crisi climàtica i migracions, etc.
Al mateix temps és significatiu que la majoria de les vagues són d’empresa. Només 9 vagues l’any 2022 van ser de sector mentre que les altres 84 van ser d’empresa, però en nombre d’ hores de vaga van ser el doble les 9 vagues de sector 756.000 enfront 371.000 hores perdudes per vaga d’empresa. El mateix va passar al 2021. Del total 5 van ser vagues de sector que van fer 914.000 h. perdudes per vaga i 97 van ser vagues d’empresa i van fer 398.000 h. perdudes. Les vagues al sector públic, ensenyament, sanitat, interins han sigut molt massives, més de 900.000 h. de vaga, i al sector privat només hi ha hagut 161.000 h. de vaga.
L’evolució de les pensions i la unitat dels moviments pensionistes amb el sindicalisme combatiu.
Els darrers anys un grup de pensionistes de co.bas implicats en la lluita per les pensions amb els moviments que les impulsen, Marea Pensionista entre d’altres, ha permès participar i organitzar l’activitat d’aquest sector en un equip de treball. Cada any hem anat a Madrid bastants afiliats/des a l’octubre a exigir IPC real i pensió mínima igual al SMI (1080 €/mes x14) actualitzat amb el 60% del salari mitjà com diu la Carta social europea, contra la bretxa de gènere, per l’auditoria de la Seg Social per demostrar que és millor el sistema públic, aportant més la patronal i no treien del fons per altres partides, per la jubilació ordinària als 60 donant pas al prop del 30% dels joves aturats, cap coeficient reductor a partir de 40 anys cotitzats, no als plans pensions privats.
Alguns menys anem a les concentracions que es fan setmanalment a les localitats. La feina feta no té comparació amb el que fa el sindicalisme del sistema. L’oposició al Pacte de Toledo és a la capçalera en aquestes lluites, amb la forma assembleària i més democràtica de poder proposar i criticar, és un pas important haver aconseguit unitat d’acció i de reivindicacions. El problema va venir quan ens donaren fet un pacte per exigències de la UE (màxim 15% del PIB en despesa de pensions) i el Govern amb Escrivà va enviar abans a la UE el pressupost, que no als diputats ni al moviment pensionista que lluita al carrer de forma permanent.
Valorem el poc aconseguit amb la lluita (petit augment en quota patronal i un IPC que no recupera el perdut) però creiem que hem de seguir aquest lluita del salari diferit, ja que molts tindrem una mitjana de 20 anys de vida de pensionista. Veient que la bretxa de gènere a les pensions seguirà existint després de la reforma pactada, hem impulsat una demanda al tribunal europeu que ha de defensar el compliment de la carta de drets socials.
Hem de valorar que hem aconseguit unificar a 6 sindicats alternatius i combatius en la Mesa Sindical Pensionista (CGT, IAC, COS, CNT, CO.BAS i SO) i hem fet un pla de treball conjunt on esperem aconseguir trencar el silenci a les empreses del que afecta a tants treballadors, recuperar assemblees plurals amb les diverses opinions, fer que la gent decideixi, per lluitar i decidir abans de signar. Aquest 2023 tornem a Madrid el 28 d’octubre.
El canvi climàtic i els llocs de treball presents i futurs, la mitigació capitalista i els sindicats.
L’aliança ERC amb PSC ECP en lloc de Junts, de la llei Òmnibus d’A. Mas a la Llei Aragonès i els macroprojectes insostenibles (Casino Hard Rock, Aeroport, Creuers, Jocs Olímpics, Copa Amèrica, 4 cinturó…) apareixen noves Plataformes com SOS Costa Brava i SOS Baix Llobregat i l’Hospitalet…. La gent més jove està més implicada en el feminisme i l’ecologisme que en el món sindical, perquè les mobilitzacions més grans al país, després de l’11 de setembre i el 8 de març ha sigut l’oposició a l’ampliació de l’aeroport i altres similars. Per últim, amb la creació al juliol de l’Assemblea Catalana per la Transició Eco-social ens estan emplaçant als sindicats i associacions per fer front a la pèrdua de llocs de treball i la reconversió necessària a fer per sectors.
Professors universitaris especialistes en el tema han iniciat una col·laboració amb els sindicats que aporten finançament per analitzar les emissions de cada sector a cada comarca. Des de co.bas seria important impulsar aquests estudis amb altres sindicats, plantejar en els marcs unitaris aquestes qüestions de tenir per llei delegats sindicals de medi ambient (com es tenen a prevenció de riscos, salut laboral). Les funciones serien analitzar les emissions dels llocs de treball i dels productes, proposant alternatives en una comissió paritària amb l’empresa o la patronal del sector.
Construir un internacionalisme per evitar el pitjor col·lapse al que ens porten les guerres pels recursos naturals és la millor defensa per la nostra classe.
La situació d’acumulació a la justícia, la laboral i els tràmits digitals a la seguretat social i SEPE.
La pandèmia va ocasionar un endarreriment de 100 mil sentències o vistes judicials, moltes són a jutjats socials (els laborals) o a jutjats mercantils per decidir quan cobren salaris els acomiadats (empreses en fallida o concurs de creditors). La situació és pitjor encara si el judici és contra la Seg. Social que no reconeix una pensió com succeeix a moltes incapacitats. Cal exigir incrementar els recursos a Justícia per reduir a menys de 6 mesos el temps d’espera per un treballador en cas d’acomiadament o sanció, reduir els terminis de la Inspecció de treball i dels recursos posteriors. No podem continuar tenint una justícia lenta i conservadora, però el bloqueig per part del PP del CGPJ (poder judicial) no ho permet i cal canviar la llei.
Al mateix temps portem anys esperant l’increment a Catalunya de les plantilles de la Seg. Social ja que, com al SEPE, no és gens fàcil obtenir-hi cita prèvia digital i menys presencial. Els ministeris han confiat tant en la digitalització que ha minvat molt el servei públic que han de donar. La Generalitat i els ajuntaments no han impulsat res per solucionar aquesta greu problemàtica, que ha donat lloc a algunes corrupteles i trucs. https://www.elperiodico.cat/ca/economia/20230531/ces-alerta-creixent-mercat-negre-cites-administracio-88142112
EL PACTE SOCIAL FINS 2025 , CAL SUPERAR-HO
A L’ESTAT ESPANYOL hi ha un pacte de rendes que no recupera l’IPC perdut i on es diu que, finalitzat l’any 2023, si l’IPC interanual del desembre del 2023 fos superior al 4%, s’aplicarà un increment addicional màxim de l’1%. Increment 3 % mínim + 1 % per al 2024 i per al 2025 un 3 % mínim + 1 % https://www.ccoo.es/d44899d601a725e92eca4a892f7094ce000001.pdf co.bas ja va denunciar aquest pacte per molts temes, com les Mútues i les baixes. https://www.cobas.es/ante-el-acuerdo-ceoe-cepyme-ccoo-y-ugt
A CATALUNYA volen repetir l’acord interprofessional de Catalunya (AIC) que persegueix una translació a Catalunya de l’acord d’Espanya. Però el més significatiu es que diuen que “ara et toca a tu” com a lema, que tu lluitis quan la patronal no ho vulgui aplicar. Cal recuperar el no signar cap conveni sense consulta als afectats i eliminar que només ho decideixi la cúpula sindical. Sempre hem prioritzat mesures per molts temes, però la lluita no es dona quan no hi ha democràcia mitjançant assemblees. Impulsem molts temes com: limitar els contractes de durada determinada, els contractes fixos-discontinus, els contractes a temps parcial i, en especial, apostar per la jubilació amb contractes de relleu; la millor qualificació professional; la cobertura de la incapacitat temporal derivada de contingències comunes; el teletreball i la desconnexió digital; la igualtat real entre tota opció de gènere LGTBI, dones i homes, amb noves mesures, contra la violència sexual i de gènere; la transició tecnològica, digital i ecològica; la salut laboral, etc.
Però sempre recordem que quan tenim convenis que impedeixen a les empreses amb beneficis o no l’acomiadament, o adoptar ERO si no tenen més de 2 anys de pèrdues, o quan conquerim que “tot acomiadament improcedent tindrà l’opció de reingressar a l’empresa si ho prefereix a la indemnització” són victòries parcials que garanteixen una estabilitat i seguretat en el futur de les vides treballadores.
A LA GENERALITAT, DEL PROCÉS AL MARC AUTONÒMIC DE RELACIONS LABORALS
OPORTUNITATS DE LLUITAR PER MILLORAR LA LEGISLACIÓ CATALANA EN DRETS SOCIALS
La lluita per un salari mínim català de 1300€ a 1500€ o la reducció de jornada a 32h. són lleis sociolaborals que creiem no faran cap nou tripartit (PSC ERC ECP) Seguirà l’externalització de serveis públics (sanitat i educació concertada i amb salaris públics indignes) com ja vam denunciar en la lluita contra la llei anomenada Aragonés o en la lluita dels interins amb més de 3 anys de contractes temporals. La correlació de forces ha de canviar i la por ha de canviar de bàndol, sense lluita no veiem possible cap pacte social que no sigui seguir en un sistema on la prioritat és el benefici empresarial. La millora per a la classe dependrà de la nostra activitat i unitat.
La lluita de classes és la que fa evolucionar els drets de la majoria i cal veure experiències d’altres llocs on han aconseguit convenis, com la d’Euskadi en el conveni de les residències (atenció a la dependència) de 200 h. menys a l’any. Aquí són moltes empreses de serveis sanitaris i socials les que podrien tenir millors condicions si l’administració tingués voluntat política. Governi qui governi, fins ara, a Catalunya tenim pendent aquest canvi necessari.
És cert que al País Basc i a Catalunya és on primer es van desenvolupar algunes mesures com la Renda Garantida, després a l’Estat amb menor quantia l’IMV. Però també és cert que el Lehendakari basc i el Ministre de Seg. Social Escrivá van signar la cessió d’una transferència valorada en 187 milions, el traspàs íntegre i sense límit temporal de l’Ingrés Mínim Vital (IMV) a la comunitat autònoma d’Euskadi, mentre que a Catalunya encara no ho han fet 3 anys després i a les persones empobrides se’ls fa fer doble burocràcia, primer per demanar IMV i després la RGC. El dèficit de cobertura és molt gran i caldrà impulsar noves lleis d’habitatge, que continua sent la principal despesa per la majoria al costat de l’energia i el transport.
Amb aquest anàlisi de com afrontem la lluita per la igualtat, és a dir per la llibertat i l’existència digna per la nostra classe, i començant per la greu situació de pobresa que tenim a Catalunya, hem de dir que malgrat el límit del dèficit i de la despesa pública, així com amb els límits que ens imposa la suprema legislació de la UE, sí que existeix un marge modest de com es poden gestionar de manera diferent els recursos i no es fan verdaderes polítiques d’esquerres per la classe treballadora als pressupostos de la Generalitat.
Són molts centenars de milers de llocs de treball els que externalitzen a Catalunya la Generalitat, les diputacions, les comarques i els ajuntaments, i molts treballs els que es subvencionen per a empreses concertades que són font de precarietat i baixos salaris: provoca precarietat amb interins o és font de corrupció en obres assignades a immobiliàries condemnades per alterar milers de concursos.
Cal fer evident un cop més que l’actuació repressora dels Mossos d’Esquadra contra les persones manifestants al Tsunami Democràtic no és justa ni proporcionada davant d’accions pacífiques com les del Camp Nou, els talls de carreteres o la manifestació a l’aeroport. És un precedent per empitjorar el que ja ve succeint a moltes vagues obreres. Per això hem participat amb altres sindicats en la defensa de les llibertats democràtiques com hem exigit amb la Plataforma 3 d’octubre, per la llibertat de tots els presos polítics i dels lluitadors socials per una amnistia general. Hem exigit la garantia del dret a decidir republicà, sense restricció dels referèndums a qualsevol àmbit, inclòs el local. Continuarem la lluita per la Derogació de la llei Mordassa i col·laborant amb sindicats d’habitatge PAH, etc contra els desnonaments sense cap alternativa i sense una llei que obligui als grans tenidors a lloguer social immediat, com el dret social més important al costat del dret al treball, sanitat i educació pública.
LA NECESSITAT D’ENFORTIR L’ORGANITZACIÓ I LES PROPOSTES DE LA CLASSE TREBALLADORA.
Fem Balanç 2019-2023: Hem continuat amb l’increment d’afiliació i de delegats, hem fet experiències de caixa de resistència, continuem amb unes finances consolidades sense subvencions, ni de la UE, ni l’Estat, ni de la Generalitat, ni de les Diputacions, en Consells Comarcals, en els Ajuntaments, ni de les empreses multinacionals. L’increment de la presència de delegats a més de 50 comitès d’empresa, tenim afiliació a més de 200 empreses que ha significat un increment de les lluites i vagues que hem desenvolupat. A les eleccions sindicals, amb bons resultats a Telefònica BCN, a Titan (ara Akzo multinacional) o a l’operadora de teleco DIGI, el SAD (serveis d’atenció domiciliària), neteja d’edificis com a Badalona i Cornellà, a la recollida de brossa a ajuntaments Figueres, Roses, Granollers, un sector on som ja al Gironès 18% dels delegats escollits a Barcelona som el tercer sindicat. Hem conquerit en alguns d’aquests convenis que un treballador injustament acomiadat (improcedent) tingui l’opció d’escollir entre la indemnització o retornar al lloc de treball.
Valorem tota lluita i vaga que fem, des de les modestes aportacions en les vagues d’interins https://www.cobas.cat/30-de-novembre-nova-jornada-de-vaga-al-sector-public-de-catalunya/ , a la vaga de 3 dies del SAD https://www.cobas.cat/?s=sad , amb els comitès d’empresa de BCN, o la combativitat de vagues indefinides en la recollida de brossa com la de Sant Sadurní d’Anoia de 41 dies https://www.cobas.cat/vaga-indefinida-a-figueres-descombraries-neteja-viaria-i-enllumenat/, també a subcontractes de Movistar https://www.cobas.cat/vaga-a-cotronic-subcontracta-de-telefonica/. Som un bon exemple d’exercir el conflicte social amb democràcia i honestedat per molts que pateixen altres sindicats.
Hem participat molt dignament en la lluita feminista unitària a favor de “Només Si es SI”, el 8 març i 25 Nov, però cal parlar de l’agenda de les cures, de com les externalitzen les institucions, de les treballadores de la llar internes, de la Llei de dependència; des del sindicalisme i des de l’antiracisme, perquè majoritàriament són dones migrades a qui es vulneren els drets humans quan el seu centre de treball és també el seu lloc de residència i no es respecta el seu descans.
Hem fet nova difusió de vídeos i debats amb temes importants, com les pensions, vàries revistes d’empresa i de Catalunya, vídeo i debat amb advocats de la Reforma laboral, hem fet debats internacionalistes amb companys de Colòmbia, França, Algèria,.. Presentacions de llibres diversos amb llibres escrits per afiliats (la cultura de classe si no la fem ens la fan). Hem participat en els debats oberts amb tots els sindicats, sobre la reducció de jornada necessàries i la transició ecosocial.
Hem consolidat diferents webs, la de cobas.cat especialment. Hem de millorar la comunicació per xarxes, doncs veiem com surten noves apps com Tik Tok, on molt jovent precari està enganxat i i on proliferen els missatges de VOX. Hem d’aprofitar-les, com vam fer amb els missatges SMS per desmuntar les mentides del PP sobre l’atemptat al 2004 o al 15M. Tenim Facebook, Twitter e Instagram. Haurem de fer Vídeos curts o blogspot n’haurem de fer, veient que la ciutadania està 4 hores al dia amb la pantalla, com prolongació del braç, i el capital ha invertit molts diners, com van fer al segle XX amb les TV i la premsa per dominar la guerra cultural e ideològica.
Hem consolidat un marc unitari amb els sindicats combatius, creant la Taula Sindical de Catalunya junt amb cgt, iac, cos, solidaritat obrera i cnt i amb moviments socials. Cal donar noves passes a Catalunya per anar planificant la unitat d’acció que evita la competència entre companys que volen lluitar junts i democràticament. Hem iniciat l’intent de coalicions sindicals validades jurídicament amb cgt a Telefònica, després que van rebutjar-ho a les anteriors eleccions. No serà fàcil, però la lluita unitària és el camí. La darrera Assemblea Catalana per la transició ecosocial ens convida a debatre juntes les noves ocupacions enfront al canvi climàtic i les transformacions en l’actual ocupació.
http://www.observatoridesc.org/ca/constitucio-l-assemblea-catalana-transicio-ecosocial
Hem avançat als serveis jurídics en la gratuïtat de les demandes per a l’afiliació, incorporant la solidaritat amb una aportació entre el 5% i el 7%, proposta homogeneïtzadora que volem ratificar a l’estatal. La nova contractació de serveis jurídics dins del sindicat és una experiència positiva a altres llocs que hem consolidat. El llarg temps que triga a sortir una sentència no ha fet deslluir victòries com les dels afiliats de Cotronic, però encara resta pendent de recurs definitiu la sentència dels falsos autònoms que van guanyar a Inspecció i als tribunals de Catalunya. La col·laboració amb gabinets externs com el Ronda, Girona, etc, seran compatibles amb la internalització, sempre que la podem assumir. De moment no podem en tots els locals de Catalunya..
També hem millorat amb els cursos de formació que fem, encara que ens agradaria més voluntat de formació per part de tots els delegats. Cursos de salut laboral, micromasclisme i negociació col·lectiva, coneixement de les nòmines, reforma laboral, reforma de pensions…
La inesperada Pandèmia va fer que arribessin aliances al 2020 per xarxa i sindicats combatius i moviments socials vam impulsar reivindicacions per una proposta de Pla de Xoc Social https://odg.cat/blog/pla-xoc-social/ . La pandèmia ens va portar a incrementar les reunions digitals (zoom, jitsi, etc) i això també ha sigut un tema que ha fet reflexionar sobre la distància i la fraternitat de classe. Per això, continuar els dinars de l’1 de maig o per Nadal han permès recuperar aquest contacte que ens van fer interrompre.
LA PROPERA COORDINADORA té el repte i el compromís d’incrementar l’organització de persones afiliades, cal ser més actius i no només l’afiliació. Hauríem de signar un codi ètic del delegat i complir amb el que decideixen les assemblees, per coherència democràtica del que diem amb el que fem. Una proposta nova podria ser convocar assemblees semestrals de tota l’afiliació i alternar amb trimestrals de delegats, però regulant els temps de propostes per tenir intercanvi real de les diferents posicions.
Després del repàs de la situació de la classe treballadora catalana, és clar que per molt que tinguem un govern progressista la nostra situació no millora, sinó tot el contrari. És per això que des de co.bas sempre hem apostat per un projecte de classe i combatiu. Perquè tenim clar que el que anomenem pau social no és més que l’empitjorament gradual de les nostres condicions de vida i de treball al servei de l’augment de beneficis de l’IBEX.
Enfortir l’estructura de co.bas és enfortir la defensa dels drets de la classe treballadora. A co.bas posem els nostres modestos esforços al servei de la defensa dels drets i per construir la unitat de la classe treballadora de tot l’estat.
Posem en peu assemblees catalanes anuals com a eina de connexió, com a eina per promocionar l’activisme entre delegats/des i afiliats/des de co.bas, i ens serveixen per organitzar la participació del sindicat a les principals mobilitzacions, per compartir, connectar i donar suport als diferents conflictes obrers, que ens serveix per enfortir les comissions de treball, com les RRSS, l’activitat en el local, agitació i propaganda a les empreses…
Enfortir l’estructura de co.bas és enfortir la solidaritat obrera i la nostra capacitat per defensar i aconseguir drets.